Dies de confinament. 23

Recordo haver vist, quan era petit, aquelles cadenes de cartes, amb diverses modalitats. Una que portava una moneda de pesseta enganxada, i la promesa que, si complies i la cadena no es trencava, acabaries rebent un grapat de duros. Una altra, més bèstia, que amenaçava amb tota mena de mals si trencaves la cadena: en Pepet va llençar la carta, i al cap de quatre dies es va morir el seu pare (quina culpa en tenia, el pare, no ho vaig aclarir mai); la Maria no en va fer cas i es va trencar la cama, després va trobar la carta, la va enviar, i li va tocar la loteria. Una moda com una altra, que suposo que va continuar però que ja no m’arribava (de fet, la majoria de les cadenes no m’arribaven, però n’acabaves tenint notícia).

Ara, en aquests temps de confinament (per no dir-ne d’avorriment) m’ha arribat una nova cadena, aquest cop per correu electrònic, és clar, i amb uns objectius força més agradables. Una cadena poètica, en què es tracta d’enviar un poema, o una cançó -m’ha arribat un fragment de Fauré, el Cantique de Jean Racine, bellíssim; gràcies desconeguda Maria Alba Ambròs!- i esperar que t’arribin els que et toquen. Deu funcionar, més o menys, perquè he rebut uns quants textos.

I com que no està prohibit compartir-ho més, aquí reprodueixo la meva aportació, un fragment -més o menys la meitat, m’he cansat de transcriure!- de Fern Hill, un poema de Dylan Thomas, un poeta gal·lès en llengua anglesa, de la primera meitat del segle XX (es deia que aquest Dylan és l’origen del pseudònim de Robert Zimmerman, és a dir, Bob Dylan). No en sé prou -per no dir gens- de poesia anglesa per a pontificar-ne. Sí sé que m’agrada aquest poema, que el veig com un esclat d’imatges coloristes, suggerents, de vitalitat i de natura. Potser perquè aquests dies ho trobem a faltar. Aquí el teniu:

Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les branques de les pomeres,

vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes les herbes,

i la nit era estrellada sobre el fondal,

el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,

daurat, al punt dolç dels seus ulls,

i, honorat entre els carros, en les viles dels pomerars era un príncep,

i, temps era temps, senyorejava les fulles i els arbres,

amb ròssec d’ordis i margarides,

avall, pels rius de claror que en terra feien els fruits.

I com que era tendre i lliure d’afanys, famós als graners,

que cenyien el pati feliç, i cantaire al mas que era a casa,

al bat del sol, jove una vegada només,

el Temps em deixava jugar i em deixava

ésser daurat entremig dels seus dons,

i, verd i daurat, era caçaire i pastor; i responien

amb un cant els vedells al meu corn; als turons, les guineus lladraven amb veu clara i freda,

i el repic de la festa sonora, tot lent,

en els còdols de les rieres sagrades.

Tot era córrer, mentre lluïa el sol, tot era gentil: les quintanes

de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres; tot era aire

i joc, tot bell i ric d’aigua,

i el foc era verd com les herbes.

I cada nit, sota estrelles senzilles,

quan cap al son cavalcava, les xibeques se’n duien al mas,

i mentre durava a lluna, sentia, beneïts entre estables, els enganyapastors,

volant enllà amb els pallers i els cavalls

resplendint un instant en la fosca.

Dylan Thomas

Fern Hill (fragment)

Versió de Marià Manent