El suplement dominical de l’Ara
-l’Ara diumenge, no s’hi van matar gaire amb el títol- publica
un magnífic reportatge de l’habitatge a la Viena Roja, la política
d’habitatge de l’ajuntament vienès, governat per la
socialdemocràcia, al període d’entreguerres, però amb
continuïtat fins ara (el podeu veure
AQUÍ).
El reportatge, signat per
Neus Moyano i Fernando Marzá, historiadora i arquitecte director de
l’arxiu del COAC respectivament, posa molt l’accent en la vessant
arquitectònica i de disseny del nou habitatge, en les propostes
innovadores en matèria de disposició dels espais, del paper dels
elements mes artístics que no pas funcionals (el subtítol de
l’article, «El dret del treballador a la bellesa», ho diu tot).
A
mi, però, em semblen també importants -encara que no és
estrictament el tema de l’article- alguns elements de la política
d’habitatge, que són absolutament coherents amb la proposta de
formalització concreta. Qui es pensi que forma i fons, arquitectura
i política, són elements dissociats, és que no sap què es
arquitectura i què és política.
Quins
són aquests elements, que em semblen plenament vàlids avui per a
una política pública d’habitatge?. En primer lloc, l’ambició.
Res de projectar quatre cosetes per a tranquil·litzar l’esperit o
per a fer-se una imatge. Viena es va plantejar un objectiu ambiciós,
inevitable si el que vols és realment afavorir les classes populars
i fer efectiu el dret a l’habitatge: entre 1923 i 1928 volien
construir 25.000 habitatges, però això ja ho havien fet el 1926, de
manera que van ampliar el pla a 30.000, i en van fer 30.000 més
entre el 1928 i el 1933. Després de la guerra, encara n’hi van
afegir 200.000 més, tot i que també cal admetre que el context de
reconstrucció empenyia aquesta política pública. El resultat és
que encara avui hi ha centenars de milers d’habitatges d’aquesta
mena.
En
segon lloc, que es manté la titularitat púbica del sòl i de
l’habitatge, i que això ha estat volgudament així, per evitar
especulacions. No té sentit una forta inversió pública, per a
gestionar-la amb criteris socials i no de mercat, i després permetre
que això es transfereixi al mercat.
En
tercer lloc, una gestió amb criteris socials. Encara avui, el
lloguer social està limitat a 7€/m2, i les famílies que hi
accedeixen en funció de la renda familiar no han de pagar més del
30% dels seus ingressos (i ara no entrem en quin és el salari mínim
a Àustria, que això és una altra història).
En
quart lloc, la continuïtat. Això -construir i gestionar molts
habitatges públics, de manera que tinguin una incidència
significativa en l’oferta d’habitatge- no es fa en dos dies. He
escrit molts cops que els temps de l’urbanisme -i això de què
parlem avui també és urbanisme- tenen un altre ritme. Una política
sostinguda en el temps és la que permet que tingui efectes
persistents.
Evidentment,
cada cas és especial, cada ciutat és un món, i calen instruments
legals específics i recursos -començant pel sòl- per a dur a terme
polítiques d’aquest tipus. Viena és un estat federat, a més
d’una ciutat, i això li permet una gran llibertat de maniobra.
Però també cal voluntat política i persistència per a fer-ho.
Estaria bé que en prenguéssim nota.
Foto:
la Karl Marx Hof, que prova que es pot fer habitatge públic amb
qualitat urbana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada