Dies de confinament. 39. Sant Jordi

Sempre he estat persona de llibres. Des que tinc ús de raó, em veig amb llibres a casa, llibres de casa i llibres meus. He tingut la sort de néixer i créixer en una llar on hi havia llibres, on es llegia, i es valorava la lectura. Ja de més gran (però no massa més gran) em recordo llegint llibres que ara veig que no eren habituals per a la meva edat (no sé si aconsellables; cada cop crec menys en això de llibres per edats de manera molt rígida). Dit això, s’entén que amb els anys hagi anat acumulant una quantitat ingent de lletra impresa (a més, em costa molt llençar llibres i papers; no fa pas massa anys -vuit o deu?- vaig llençar les carpetes amb els apunts de batxillerat, uns papers amb una lletra infecta i il·legible).

Aquests dies, doncs, he aprofitat per a fer endreça i neteja. Vaig canviar de casa no fa gaire, i els llibres van anar una mica a la bona de Déu, apilats a les prestatgeries, pensant que ja els endreçaria, i no ha estat fins ara. I també, és clar, forçar-me a eliminar-ne uns quants, per motius de capacitat física. Tot i això, el lloc no era el més preocupant; fa força temps que em dedico molt més a la biblioteca pública i a llegir el que tinc acumulat i encara espera torn que no pas a comprar coses noves; la biblioteca casolana creix poc, però sempre en cau algun de nou.

Dit i fet. O no, més aviat dit i un escampall de llibres per tot arreu que, poc a poc, s’anaven recol·locant en un ordre una mica primari però espero que efectiu (narrativa en català, narrativa en castellà, poesia, estudis de llengua i literatura, història, política, filosofia... i l’inevitable calaix de sastre de «i això on ho poso?»). El drama d’aquests processos d’ordre és que, a mig fer, trobes llibres que no sabies o no recordaves que tenies, et poses a fullejar, t’engresques... i quan te n’adones ja t’hi has posat i han passat tres hores llegint sense endreçar res.

També serveix per a trobar repeticions. Amb tants anys, he acumulat col·leccions, llibres en diverses versions, i herències en bloc. El resultat és que tinc les Memòries d’Adrià en castellà (traducció de Julio Cortàzar el primer que vaig comprar) en català, i en original francès. El rècord és Vida privada, de Josep M. de Sagarra. El tinc en l’edició de Proa, dels anys vuitanta, la que va recuperar el text del 1931. També, herència familiar, en l’edició dels anys seixanta, mutilada per la censura i per la cursileria de la cultureta, encara dominant. Mes endavant, el divorci d’una bona amiga, i el subsegüent trasllat a un pis molt més petit, em va fer rebre col·leccions senceres (millors obres de la literatura catalana 1 i 2, millors obres de la literatura contemporània, i altres) entre les quals una altra Vida privada. I, finalment, en un saldo, i per un preu irrisori, vaig trobar un totxo amb la prosa completa de Sagarra, que inclou -un altre cop!- Vida privada, em temo que també en la versió retallada.

També ha estat el moment per a decidir-se a llençar una sèrie de revistes-llibre (o sigui, gruixudes i que ocupen molt de lloc) de temes territorials, de dret públic, de llengua... Col·leccions senceres acumulades en vint o trenta anys, que ara es troben totes a la xarxa. Aquest mateix motiu és el que fa que ningú que hi podria estar interessat (una biblioteca universitària, o similar) ho vulgui, pel mateix motiu que jo me’n desfaig. Tot plegat, doncs, que ara em trobo amb unes enormes piles de llibres per a donar, vendre o llençar (i això darrer em costarà molt!).

Per tot això, és fàcil entendre que Sant Jordi és una festa que m’encanta. L’esplet de llibres i roses, la gent, la primavera que ja apunta -de vegades, un sol espaterrant- i en general un aire d’optimisme general, d’alegria col·lectiva, en fan un dia esplèndid per a estar al carrer, tafanejar llibres, parlar amb molta gent... tot això que ara trobem tan a faltar. Curiosament, no acostumo a comprar molts llibres, i de vegades cap. Crec que el darrer va ser El nazi de Siurana, de Toni Orensanz (absolutament recomanable) perquè ell era allí signant, i vaig poder explicar-li que jo havia conegut aquell individu, i alguna tafaneria d’aquella coneixença (i ara que sé molt bé on és, he mirat el llibre: va ser el Sant Jordi de 2016).

Enguany, ni que volgués -i ho vull de debò- podria fer-ho, això de comprar llibres al carrer. Com que vull tornar-ho a fer, em vull tornar a perdre per les llibreries (ho faig arreu on vaig: aquest estiu passat vaig descobrir la deliciosa La Géosphère, una llibreria montpellerina especialitzada en llibres de viatge; si mai aneu a Montpeller, us la recomano!) i vull tocar els llibres i fullejar-los abans de decidir-me, avui he tornat a comprar-ne uns quants a www.llibreriesobertes.cat. Feu el mateix, si us plau, i ajudareu les nostres llibreries.

Foto: vista parcial de la biblioteca de casa, que ja comença a semblar una mica més biblioteca.