Dies de confinament. 19

Fa força anys, un amic em va comentar que s’havia vist obligat a portar la seva mare a una residència, i la va descriure com «la menys tètrica que vam trobar». Ara, amb la pandèmia, hem descobert com funcionaven -o mal funcionaven- algunes (moltes?) de les residències de gent gran, que massa sovint no són com els dels anuncis de plans de pensions de la Caixa, amb avis que ballen i van en bicicleta, i fan creuers, sinó que són gent que no es pot valdre, alguns que no toquen vores, i em temo que, malgrat els esforços ana sordidesa i una sensació de solitud i d’abandonament enormes. Per anar a la feina (quants temps fa, ja?) passo per davant d’una residència, i des del carrer s’endevina -no es veu del tot, per un sentit del pudor i respecte a la intimitat dels avis- una de les sales comuns, plena de cadires, i que permet que puguin veure una mica el carrer. Quan hi passo, al migdia, s’entreveuen algunes persones assegudes, sense que semblin que fan res en concret, ni que parlin o escoltin les del costat, com abandonades. Fa molta pena.

Ara, amb tot aquest rebombori, ens hem fet conscients si us plau per força de l’estat de les residències. Ara surten les mancances de personal, de material, d’organització, de control, d’inspecció, i contrasten amb els preus abusius.

Molt em temo que en aquest «després de la pandèmia» que es veu que s’han de replantejar moltes coses (i realment cal fer-ho) alguns temes, inclòs el de les residències, es voldran arreglar com és habitual: amb noves lleis i normes més estrictes. Més? Només caldria complir i fer complir les normes actuals, en això i en moltes matèries. Estic segur que si busqués bé, trobaria els reglaments i protocols i normes de conducta i d’organització, i les dotacions materials mínimes de les residències, i podríem veure que, només que s’haguessin seguit amb rigor, moltes de les coses que passen no passarien. I no parlo només de recursos humans i materials -que també- afectats per les retallades. Parlo de control i d’organització, i d’exigència.

Per motius professionals he llegit molta normativa. Estic tip de llegir lleis meravelloses, plenes de bones intencions, i que remeten a plans i a reglaments que jo han de resoldre tot... i que no es fan mai. I, al final, només hi ha una cobertura teòrica per si passa alguna cosa (i buscar un cap d’esquila) i poca cosa més. Hi ha un llibre molt interessant (i un pèl demagògic també, però només un pèl) titulat «La organización del desgobierno» d’un professor de dret administratiu, Alejandro Nieto, que sostenia (el llibre té força anys) que l’administració pública està muntada per a no governar, per a fer la viu-viu, però tenir les espatlles cobertes si van maldades. I posava uns quants exemples molt divertits. En recordo un que demostrava com, si complia la llei -pel que fa a concursos per a comprar farratge- el director d’una granja experimental del ministeri d’agricultura havia de deixar morir de gana el bestiar, si és que complia tots els terminis i tràmits; si no ho feia, podia alimentar el ramat, però corria el risc que li incoessin un expedient, o directament un delicte de malversació. Crec que s’entén.

De manera que menys normes, més clares -ara mateix són dolentíssimes, des del punt de vista tècnic- i més fer-les complir. I que sigui aviat, que ja em falta menys!