Dies de confinament. 17

Avui hem conegut el detall de les mesures del govern per a intentar parar el cop econòmic del confinament general. Un decret-llei de 88 pàgines de BOE, que es diu aviat, amb un munt de normes. Només n’he conegut el que en diu la premsa, i encara, perquè em veig incapaç de llegir i pair tot això, sobretot quan és del tipus «es modifica l’article 42.6 de la llei de nosequè que passa a dir...». i sense dades prèvies, encara em veig més incapaç de dir si amb això n’hi ha prou o no, ni quins efectes tindrà sobre l’economia, tot i que intueixo que no, que no n’hi haurà prou, i que ningú pot saber què passarà, perquè tampoc no podem comparar amb com haguessin anat les coses sense aquestes mesures.

El que sempre em ve la cap quan hi ha coses d’aquestes -amb dimensions més modestes, això d’ara no s’havia vist mai- és aquella frase atribuïda a Josep Pla quan va veure l’esclat de llum i de moviment a Nova York: «I això qui ho paga?» (Pla va molt bé, per aquestes coses, sempre se li pot atribuir una frase ad hoc; si no, proveu amb Churchill, que també).

I sí, és això. Com es paguen, totes aquestes mesures? I que consti que no estic dient, en cap moment, que no calguin ni que no puguin ser justes. Em poso en la pell de la gent que s’està quedant sense feina, que no pot pagar el lloguer, o la llum, o en la de les empreses que no saben si podran tornar a la feina després, i entenc que cal un cop de mà consistent. I també entenc que una de les maneres d’ajudar és no haver de pagar, cosa que els milers d’autònoms que s’han quedat sense activitat han pogut comprovar avui mateix, quan els han passat a cobrament la quota -per cert, altíssima- corresponent.

Però, és clar, els números són els que són, i si demanem que els poders públics -els que siguin- subvencionin, i, per altra banda, no paguem impostos, hi ha alguna cosa que grinyola. Sempre he tingut simpatia -bé, no exactament, diguem que els entenc una mica- cap als responsables d’Hisenda, obligats a quadrar números, encara que siguin els dolents de la pel·lícula. Recordo que la meva mare explicava que, als hospitals, tothom volia estar a la secció dels naixements, perquè normalment -sempre hi ha excepcions, és clar- la gent en sortia contenta, el pare orgullós regalava un puro, i coses així, mentre que a traumatologia tot eren ais i uis, i no diguem a oncologia. Doncs als governs igual, el que pot anunciar repartidores d’aquest tipus -i torno a dir que ara no discuteixo la necessitat d’aquestes accions- sempre és benvingut, i el que diu que no pot ser perquè no se sap com ho pagarem, és l’ocell de mal averany. I si, a sobre, també és el que recapta, pitjor.

Clar que perquè surtin els números potser hauríem de recordar que la pressió fiscal a l’estat espanyol és de les més baixes d’Europa, que el grau fiscal és altíssim, i que hi ha impostos que són un colador, nominalment alts, però amb un munt de trampes legals (per exemple, l’impost de societats). De manera que, entre els deures que caldrà fer quan tot això passi, potser hi hauríem de posar una reforma fiscal de veritat, dotar de mitjans la inspecció fiscal, anul·lar les normes que dificulten el treball de la inspecció, i dificultar els pseudo-paradisos fiscals (que no són paradisos escandalosos, però que tenen prou atractiu per a captar evasors: per exemple Luxemburg o els Països Baixos). Això seria propi d’un govern d’esquerres. A veure quan n’hi ha un.