Dies de confinament. 44

En els anuncis diversos i de vegades contradictoris sobre el què, com i quan del desconfinament, hem hagut de veure per enèsima vegada la pulsió uniformista de l’estat espanyol, i com, sembla (perquè aquí no podem donar res per segur) que hi ha -o hi havia- la idea d’anar fent per províncies, que tothom sap que és la unitat bàsica de l’estat. A aquesta pretensió, i amb una idea de trencar la uniformitat, s’hi ha contraposat -o això m’ha semblat- la idea de fer-ho per regions sanitàries o per àrees bàsiques de salut.

Em temo que passar de províncies a regions és com aquella llei que passava de diputacions a vegueries, canviar el nom i poca cosa més. Una unitat administrativa no és útil per a una qüestió com la de decidir qui, com, quan i a on pot sortir de casa i per a fer què. Per això són molt més indicades anàlisis que tinguin en compte l’estructura demogràfica, el poblament, la mobilitat laboral obligada, els serveis existents, etc, i tot això no depèn de les divisions administratives.

Posats a fer, i ja que les van citar, seria molt més indicat partir -però no limitar-s’hi- de les àrees bàsiques de salut, sobretot perquè, en la delimitació de les ABS, ja es partia d’això. He estat sempre un defensor de la divisió territorial sanitària moderna, a la qual he dedicat alguns treballs acadèmics. Més enllà de possibles puntualitzacions -la perfecció no existeix, i, a més, parlem d’una matèria social, sensible a canvis i evolucions- crec que es una divisió molt ben feta, molt ajustada al territori i a la funció que ha de fer, i que faríem bé de tenir en compte la futura, necessària, i sempre aplaçada organització territorial de Catalunya.

Les ABS vénen de la reforma de l’assistència primària, de l’any 1985, i es consagren en la llei 15/1990, de 9 de juliol, d'ordenació sanitària de Catalunya. Diu l’article 42.1 de la llei:

«Delimitació i coordinació

-1 Les Àrees Bàsiques de Salut es delimiten atenent factors geogràfics, demogràfics, socials, epidemiològics i de vies de comunicació homogenis, i compten, com a mínim, amb un Centre d'Atenció Primària.»

I l’article 3.2 del decret 84/1985, de mesures per a la reforma de l’atenció primària de salut a Catalunya, diu:

«2. La delimitació de les Àrees Bàsiques de Salut es determinarà atenent a factors geogràfics, demogràfics, socials i epidemiològics homogenis, amb subjecció als següents criteris:

a) Com a criteri general, l'Àrea Bàsica de Salut abastarà una població compresa entre els 5.000 i 25.000 habitants.

b) Excepcionalment, en el medi urbà i quan el nivell de densitat demogràfica així ho requereixi, podrà ultrapassar-se el límit màxim esmentat fins als 40.000 habitants.

c) Així mateix, en el medi rural, es podran fixar Àrees Bàsiques de Salut que no superin el límit mínim de 5.000 habitants en aquells supòsits que la dispersió demogràfica i la presència d'accidents geogràfics així ho aconsellin. En tot cas, la fixació de l'àmbit territorial procurarà respectar isocrones que no superin els trenta minuts en el desplegament des de qualsevol punt de l'Àrea al centre sanitari amb els mitjans de transport habituals.»

Em sembla que amb això s’entén per què crec que la divisió territorial sanitària és bona, perquè els criteris són específics per a la finalitat i no basats en relíquies històriques de sis segles abans. I per això espero que sigui aquesta la unitat en la qual es considerin mesures específiques per a desconfinament. No és el mateix el moviment que hi pot haver en ABS rurals que en una ABS urbana (pensem que, només a la ciutat de Barcelona, hi ha 68 ABS). I no són iguals, les ABS, perquè el territori no és igual, i per això demana tractaments diferents. També en el desconfinament. No canviem un uniformisme per un altre.

En el fons, aquesta dèria per les províncies no fa més que confirmar la immutabilitat del deep state, de la casta funcionarial i política que colonitza l’estat espanyol des dels temps de Felip II, com a mínim, incombustible i indestructible. La cultura política espanyola majoritària -molt majoritària- no concep cap altra idea d’estat que no es basi en les províncies, i encara com a expressió a on actua el poder, no a on es localitza cap poder, perquè només es pot localitzar a l’estat de veritat, que com tothom sap és el km. 0 de la Puerta del Sol. Es comprova, un cop més, la fallida del muntatge de la transició en aquest camp: l’estat de les autonomies, el soi-disant «estado más descentralizado del mundo» (el meu pare hi afegiria: «i part de l’estranger») no va ser un nou estat, una substitució de l’estat vell. Va ser una superposició, un afegit, ara veiem que en bona mesura decoratiu; l’estat de veritat, el que val, l’únic que entenen, és l’estat jeràrquic de les províncies. I, si a ells els funciona, perquè n’haurien de voler un altre?