Dies de confinament. 38

Procuro tenir una certa comprensió per a tothom qui hagi de governar. Si ja normalment no es fàcil, encara menys enmig de crisis com la que estem passant, i això va per a tots els governs. A més, mai no he volgut caure en aquesta actitud tan simplista i irresponsable de culpar de tot uns «polítics» que més aviat semblen una espècie diferent de les persones, com si no fóssim -si més no en part- responsables de qui governa i qui no, i com si ho haguéssim d’esperar tot, bo o dolent, dels governants, abdicant -quin verb més maco!- de responsabilitats pròpies que també n’hi ha. Vagi això per endavant per a contextualitzar crítiques, que no són incompatibles amb aquesta actitud no destroyer. Allà va.

Ahir vam saber que el govern -el Gobierno del estado, que diu el conseller Buch- havia decidit que la canalla podia sortir de casa, però no per a passejar o jugar, sinó per anar a les botigues obertes. Mira que bé. Com era d’esperar, hi va haver una rectificació, en la línia de les perruqueries. I és que era una doble atzagaiada. D’entrada, i més genèrica, perquè continuava responent a un criteri centralista i uniformista absolutament estúpid. Algú es pensa que és el mateix que la canalla surti a Cornellà de Llobregat o que surti a Capçanes? Doncs ara, això, apliquem-ho a una diversitat de situacions encara més gran. Quan van assumir tot el poder haurien d’haver entès que també assumien tota la responsabilitat (com deia aquell, un gran poder comporta una gran responsabilitat) de manera que, ara, que pringuin.

Però la segona és que era completament estúpida per ella mateixa, i amb això vull dir que ho seria al marge de qui ho hagués decidit. Ja hi havia moltes incongruències -pots anar a comprar tabac, però no a caminar tu sol i protegit- però aquesta clamava al cel. I, a més, establia una sèrie de límits -d’edat, de motiu de la sortida- difícilment comprovables i que deixaven un amplíssim marge de maniobra a l’autoritat competent -que no sabem ben bé qui és- per aplicar (o continuar aplicant) de la manera mes estúpida la interpretació més abusiva i repressiva de la llei. Et felicito, fill. Benvinguda la rectificació, i a veure si aprenen a no improvisar tan, a escoltar més, i a comptar més amb altres poders que tenen un millor coneixement de realitat immediata.

Però també m’ha fet pensar en si seria possible, a Tarragona, que aquest desconfinament de la canalla, gradual i per a anar a esbravar-se una mica en parcs i jardins, com molt sensatament es demana. Tenim pocs jardins, d’aquests, a Tarragona. Bé, d’aquests i de tots, però no em refereixo ara a espais com el parc del Francolí, sinó a espais més reduïts, més veïnals, de barri, com ara la plaça Imperial Tàrraco (si pot ser, amb millor accessibilitat) o el desaprofitat jardinet del Banc d’Espanya, o, aquest sense jardí, l’espai de jocs de la plaça Josep M. Salvadó.

Fa un parell d’anys vaig participar en el tribunal d’un treball de fi de grau de geografia, d’un antic alumne, Adrià Balart, que va fer un estudi molt interessant dels espais verds urbans de Tarragona, i n’estudiava les característiques, els equipaments, la població a la qual servien, etc. Sense que aquest fos l’objectiu del treball, es feia palesa una certa migradesa d’aquests espais, i penso que, si ara poden ser utilitzats per a la canalla, el problema potser no serà que no puguin sortir, sinó que no tindran aquests llocs que necessiten.

Aquest dèficit no serà fàcil de resoldre, a curt termini. No serà, només, un problema de voluntat política que és com ho arregla tot l’oposició irresponsable (vull dir la que és irresponsable, no que tota l’oposició en sigui). Obtenir un espai lliure, més o menys ampli, per a poder-lo enjardinar i posar-hi jocs per a canalla, demana temps i, sobretot, treure el que ara ocupa aquest espai, si és que els volem -jo sí, i crec que això és imprescindible- plenament inserits en l’entorn urbà i no en la perifèria. Treure, doncs, habitatges, activitats, construccions en definitiva, per a posar-hi el que volem. És a dir, fer renovació urbana, que va molt més enllà de la rehabilitació d’habitatges. Ens ho pensarem, per quan passi aquesta crisi? O serà un altre d’aquells temes que quedaran arxivats ad calendas graecas?