Ahir era 25 d’abril, i com sempre en
aquesta data vaig tenir un record per a Portugal (val, també per al
País Valencià i per a Itàlia). El vaig tenir, també com sempre, a
través de Grandola Vila Morena, que cada any em fa un nus a la gola,
sobretot quan la sento en aquells videos ja antics, amb soldats
desfilant, amb homes amb llargues patilles i espessos bigotis, i
aquells colls de camisa llargs i punxeguts que s’estilaven els anys
setanta. I molta enveja d’haver-se tret de sobre el feixisme d’una
manera així de radical, encara que després hagi tornat amb noves
disfresses, com ho fa sempre, però ningú no els podrà treure
aquelles jornades d’alegria i d’orgull, de recuperar la dignitat
col·lectiva. Si no l’heu vista, us recomano molt la pel·lícula
«Capitanes de abril», de Maria de Medeiros (a més, pura anècdota,
la vaig veure a Tarragona, a l’Antiga Audiència -suposo que era
els temps enyorats quan Anima’t feia coses així- amb la mateixa
Maria de Medeiros a la sala, que va estar simpatiquíssima i atenta
amb les no més de trenta o quaranta persones que érem a la sala,
inclòs l’actual alcalde Pau Ricomà).
Va
ser a partir d’aquell 25 d’abril de 74, quan jo tenia tretze anys
acabats d’estrenar, que vaig començar a fixar-me molt més en la
política, en un procés que havia començat uns mesos abans, amb el
cop d’estat de Pinochet a Xile. Suposo que hi havia la curiositat
pel món, i escoltar el que deia el meu pare, que devia ser una
barreja d’exabruptes antifeixistes ràpidament derivats cap a
l’insult al franquisme, i també una certa tirada a una esquerra
imaginada -per no dir idealitzada- molt més pràctica (és a dir,
per allò que deia o imaginava o volia que fes l’esquerra) que no
pas ideològica. I així estem.
Aleshores,
el diari que entrava a casa -sempre hi ha hagut diaris, a casa; la
meva mare explicava que fins i tot durant la guerra, quan es van
quedar soles a casa, amb l’àvia, hi va haver sempre un diari- era
El correo catalán, dirigit per Manuel Ibáñez Escofet, i,
completament alliberat de la caverna carlina que el va patrocinar
durant dècades era, aleshores, un diari tan modern, obert i
catalanista com la censura deixava, o almenys ho intentava. No sé si
el llegia molt, suposo que no massa, però sí titulars i alguna
cosa; en tot cas, va anar a més fins a convertir-me en un addicte a
la premsa.
Poc
després, però encara l’any 74, al Col·legi Sant Pau, on cursava
8è d’EGB, i a la classe de ciències socials que ens
impartia un falangista dels que anava virant cap al que veia venir,
vam haver d’exposar algun fet recent. Jo vaig triar l’11 de
setembre del 73 a Xile (sobretot perquè a Oriflama, una altra
revista catalana que també entrava a casa, hi vaig trobar teca per
afusellar) i un company, d’origen portuguès, va parlar del 25
d’abril. Potser és d’aquí que en faig la connexió. Després,
les coses van continuar... i fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada