Dies de confinament. 42

Ahir era 25 d’abril, i com sempre en aquesta data vaig tenir un record per a Portugal (val, també per al País Valencià i per a Itàlia). El vaig tenir, també com sempre, a través de Grandola Vila Morena, que cada any em fa un nus a la gola, sobretot quan la sento en aquells videos ja antics, amb soldats desfilant, amb homes amb llargues patilles i espessos bigotis, i aquells colls de camisa llargs i punxeguts que s’estilaven els anys setanta. I molta enveja d’haver-se tret de sobre el feixisme d’una manera així de radical, encara que després hagi tornat amb noves disfresses, com ho fa sempre, però ningú no els podrà treure aquelles jornades d’alegria i d’orgull, de recuperar la dignitat col·lectiva. Si no l’heu vista, us recomano molt la pel·lícula «Capitanes de abril», de Maria de Medeiros (a més, pura anècdota, la vaig veure a Tarragona, a l’Antiga Audiència -suposo que era els temps enyorats quan Anima’t feia coses així- amb la mateixa Maria de Medeiros a la sala, que va estar simpatiquíssima i atenta amb les no més de trenta o quaranta persones que érem a la sala, inclòs l’actual alcalde Pau Ricomà).

Va ser a partir d’aquell 25 d’abril de 74, quan jo tenia tretze anys acabats d’estrenar, que vaig començar a fixar-me molt més en la política, en un procés que havia començat uns mesos abans, amb el cop d’estat de Pinochet a Xile. Suposo que hi havia la curiositat pel món, i escoltar el que deia el meu pare, que devia ser una barreja d’exabruptes antifeixistes ràpidament derivats cap a l’insult al franquisme, i també una certa tirada a una esquerra imaginada -per no dir idealitzada- molt més pràctica (és a dir, per allò que deia o imaginava o volia que fes l’esquerra) que no pas ideològica. I així estem.

Aleshores, el diari que entrava a casa -sempre hi ha hagut diaris, a casa; la meva mare explicava que fins i tot durant la guerra, quan es van quedar soles a casa, amb l’àvia, hi va haver sempre un diari- era El correo catalán, dirigit per Manuel Ibáñez Escofet, i, completament alliberat de la caverna carlina que el va patrocinar durant dècades era, aleshores, un diari tan modern, obert i catalanista com la censura deixava, o almenys ho intentava. No sé si el llegia molt, suposo que no massa, però sí titulars i alguna cosa; en tot cas, va anar a més fins a convertir-me en un addicte a la premsa.

Poc després, però encara l’any 74, al Col·legi Sant Pau, on cursava 8^è d’EGB, i a la classe de ciències socials que ens impartia un falangista dels que anava virant cap al que veia venir, vam haver d’exposar algun fet recent. Jo vaig triar l’11 de setembre del 73 a Xile (sobretot perquè a Oriflama, una altra revista catalana que també entrava a casa, hi vaig trobar teca per afusellar) i un company, d’origen portuguès, va parlar del 25 d’abril. Potser és d’aquí que en faig la connexió. Després, les coses van continuar... i fins ara.