Dies de confinament. 40

En les anàlisis sobre el procés independentista, era -és- freqüent trobar-se l’afirmació que un dels agents motors del creixement de l’independentisme va ser M. Rajoy i, en general, el discurs i la pràctica de govern del PP, i s’adduïa que, amb ell, l’independentisme va passar del 15% al 47%. Això, és clar, és lògica de tertulià, i, a més, molt hispanocèntrica, pròpia del qui llegeix el que passa a Catalunya només en funció d’Espanya i de la política politicienne, que es deia a França, la política de la cort, dels Madrid-concepte que diu l’Iu Forn. Però anava bé per identificar un motiu, i no dubto que hi ha gent que, als eu dia, es va mobilitzar per reacció a les atzagaiades del PP, com ara n’hi ha que es mobilitza per les pífies del PSOE. Que això -mobilitzar-se per reacció- sigui positiu o no, és una altra història.

I ara... ara hauríem de dir que hi ha gent que sembla que siguin agents de l’espanyolisme i de l’antiindependentisme. Les recents declaracions de la consellera Budó i especialment les del president de la Cambra de comerç de Barcelona són, com deia aquell, pitjor que un crim, un error. I, en tot cas, una imbecil·litat impresentable.

Es pot defensar -jo ho defenso- que una gestió més acostada al territori, més propera per coneixement i per les diferències que hi ha en l’afectació de la pandèmia, pot ser més eficient. No fa gaire ho escrivia en aquest mateix blog, que no és el mateix la Conca d’Òdena que la Terra Alta, ni per incidència de la malaltia, ni per estructura demogràfica, ni per mobilitat obligada habitual, i això ja justificaria mesures diferents: a realitat diferents, política diferent, i això ho veu molt millor un govern proper. També, perquè l’experiència recent ens ensenya que propostes sorgides de Catalunya han estat negades -no se si tres vegades- i després més o menys aplicades, un cop s’ha afirmat el principi «però perquè ho dic jo, que sóc el que mana».

Però tot això no permet afirmar, i menys com a portaveu d’un Govern, que en una Catalunya independent hi hauria menys morts. Per començar, en una Catalunya independent no sabem qui governaria ni què hagués fet. Ja n’hi ha prou d’aquest independentisme màgic, que presenta un país de color de rosa. Ser independents no és garantia de res més que seríem molt més responsables del que passés al nostre país. I això vol dir que també podríem prendre decisions equivocades, o formar majories de govern que avalessin aquestes decisions equivocades per a alguns. Hi ha països independents que se’n surten bé, i n’hi ha que no.

Però el que ja és impresentable del tot són les declaracions de Canadell, que em nego a reproduir. Com totes les generalitzacions, inclosa aquesta, són mentida, injustes, i estúpides. I, a més, són carnassa per a l’antiindependentisme. Si el que busca Canadell és bronca, és crispar els ànims, és que amplis sectors de la societat catalana siguin refractaris a l’independentisme, ho està fent molt bé. Per això sembla un agent, però més que dels serveis d’intel·ligència, sembla de la TIA.

No sé fins a quin punt això forma part d’una estratègia del «com pitjor, millor» o també de tibar la corda al màxim per a poder acusar de fluixos altres sectors de l’independentisme que, afortunadament, no cauen en aquesta estratègia. Sé, això sí, que la unitat per a fer això és profundament estèril i perversa. I, en tot cas, amb gent així, a mi que no m’hi busquin.