Dies de confinament. 36

El primer que va dir allò que la crisi és també una oportunitat, tenia certa gràcia. A partir d’aleshores, però, ha quedat tan gastat i tan manipulat que dir-ho fa una mica de cosa. I és una llàstima, perquè no deixa de tenir una part important de raó. També ara la pandèmia, una veritable crisi, pot ser, en alguns aspectes una oportunitat, en la mesura que ens obliga, per pura necessitat, a mirar coses com no les havíem mirades o, fins i tot, a no poder fer veure que no les veiem. En part, en vaig parlar fa uns dies, amb motiu de les residències de gent gran, però no és l’únic camp possible.

El diari ARA de diumenge publica un dossier sobre mesures per a repensar la sanitat a Catalunya, amb moltes de les quals estic d’acord, encara que pugui ser escèptic sobre què pot passar. El podeu veure AQUÍ. Al capdavall, una de les mesures és la reforma de l’atenció primària. Absolutament d’acord, si no fos que... Si no fos que, com deia en parlar de les residències, potser caldria començar per creure’ns el que ja hem legislat i decidit sobre moltes coses. L’atenció primària, per exemple, que sempre ha estat presentada, amb raó, com la peça fonamental de l’assistència sanitària. Es parla, ara, de donar més paper a les ABS, per a treure pressió a l’hospitalització. Molt d’acord. Sabeu què diu l’article 9 del decret 84/1985, de 31 de març, de reforma de l’atenció primària a Catalunya?. Això:

«Article novè

1. Són funcions de l'Equip d'Atenció Primària:

a) L'atenció sanitària individual i col·lectiva en règim ambulatori, domiciliari i d'urgència a la població adscrita a l'Equip, en coordinació amb els serveis d'especialitats mèdiques del Sector.

b) L'execució dels programes de promoció de la salut i prevenció de la malaltia i l'educació sanitària directa de la població.

c) Les tasques de rehabilitació pròpies d'un primer nivell assistencial.

d) La participació en programes de docència i formació dels professionals d'atenció primària.

e) L'elaboració i execució de programes d'investigació en l'àmbit de l'atenció primària.

f) La realització dels estudis clínics i epidemiològics que es determinin.

g) L'elaboració del diagnòstic de salut de l'Àrea Bàsica.

h) L'autoavaluació de les activitats realitzades i dels resultats obtinguts, així com la participació en els programes generals d'avaluació i control de qualitat de l'assistència primària.

i) La complimentació i tramesa als òrgans del Departament de Sanitat i Seguretat Social i l'Institut Català de la Salut de la documentació que se sol·liciti per a l'avaluació exhaustiva de les activitats de l'Equip i el seu rendiment.

j) Totes aquelles altres, d'anàloga naturalesa, que es determinin per tal d'assolir una millor atenció primària de la població.

2. Els diferents professionals de l'Equip d'Atenció Primària treballaran coordinadament en totes les activitats adreçades al desenvolupament de les funcions esmentades.»

Estic plenament convençut que un ús intel·ligent i decidit del que preveu aquest article (que ja té trenta-cinc anys) i, és clar, els mitjans corresponents, serien un gran avenç en la direcció de repensament que proposa l’ARA i que també han verbalitzat el Col·legi de Metges, i altres col·lectius. Amb la convicció que tot és millorable, també estic convençut que abans de trastocar-ho tot, ni que sigui amb la millor de les intencions, seria raonable treure tot el partit possible al que ara ja podem fer, que no és poc.

Però hi ha una altra idea, a l’ARA, que em sembla també molt indicada, i especialment interessant per al Camp de Tarragona, que és el de la reorganització territorial, que només amb aquest títol ja es veu que m’havia d’interessar. Sobre això, vull començar dient que l’organització territorial de la sanitat és un tema que m’ha interessat de fa molt de temps, i que considero que, a grans trets, l’actual organització és molt més adequada que no pas la de caràcter general. La divisió en ABS, més enllà d’elements concrets, em sembla admirablement ben feta, sobretot quan té en compte la realitat dels assentaments, més enllà de la divisió administrativa oficial. Em remeto als meus articles sobre la qüestió publicats als Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Aquesta proposta de reorganització territorial pensa, sobretot en clau hospitalària, a partir d’uns criteris molt elementals: no tots els hospitals han de fer de tot, i s’ha de treballar en xarxa amb els altres hospitals i amb la resta del sistema (en el fons, el que és la idea central, és la noció de sistema sanitari, en aquella vella i real definició que, en un sistema, el tot és més que la suma de les parts; ara en diem xarxa, i està bé).

Ens sona la idea? Al Camp de Tarragona -entès com Alt i Baix Camp, Conca de Barberà, Priorat i Tarragonès- tenim dos hospitals amb especialitats, el Joan XXIII i el Sant Joan, a Tarragona i Reus, i un hospital bàsic, el Pius, a Valls, a més del conjunt de CAP; això pel que fa a xarxa pública. També hi ha l’hospital de Santa Tecla, un intermedi entre Joan XXIII i el Pius, i alguns centres privats més o menys vinculats a mútues (la Monegal, la Mútua Tarragona, etc). Si ens centrem en els dos grans hospitals, hem assistit, d’uns anys ençà, a un debat absurd que semblava una competència a veure qui tenia la salut més llarga, i que si un tenia un servei l’altre també l’havia de tenir. S’ha arribat a adduir un concepte tan exòtic com el de la «capitalitat sanitària» que sembla que vol dir que s’és més capital si s’obliga més gent a venir a tractar-se a una ciutat i no a una altra. Allò que diu «que jo em quedi borni però que tu et quedis cec». Un concepte absurd, que no té en compte que els hospitals, tots dos, no «són» de la ciutat i per a la ciutat (el cas del Sant Joan, que fins ara era municipal, ara canvia i, a més, era insostenible). Els hospitals especialitzats i sostinguts amb recursos públics generals són del Camp i per al Camp. El discurs urbanocèntric que veu una mena d’insult que els ciutadans de la pròpia ciutat s’hagin de moure una dotzena de quilòmetres -i ara es igual en quina direcció- per a rebre un determinat tractament especialitzat, oblida que són molt més els ciutadans de la resta del Camp que han de fer els mateixos o més quilòmetres, i que, en molts casos -depèn de la localització, és clar- els és indiferent l’un o l’altre, però la duplicació infinita és insostenible i només porta que a tot arreu el servei sigui insuficient.

I tot això a una distància de 15 km mal comptats. Els que hi ha entre Can Ruti i entre l’Oncològic de Bellvitge, i ningú planteja duplicar-los. Oblidem, doncs, els discursos lacrimògens i campanerils del tarragonisme ranci i del reusenquisme caspós, i comencem a pensar en els dos hospitals com a peces d’un sistema sanitari públic al servei de tot el territori i de tota la gent. Això sí que seria aprofitar l’oportunitat.

Foto: un quiròfan. Vist així, no se sap de quin hospital és, oi?