Dies de confinament. 34

El 23 d’abril de 1976, ara aviat farà quaranta-quatre anys, en Josep M. Espinàs començava una publicació diària a l’Avui, un article breu -amb el temps els allargaria una mica, però no massa- parlant de tot, sota el títol de «A la vora de...». Més endavant, el 1999, va passar a El Periódico, aquest cop amb el títol de Petit observatori. 

Com que no sóc lector habitual d’aquest diari, he anat al seu web, a comprovar si encara hi escriu -ja és molt gran, passa dels 93- i he vist que les darreres columnes que he trobat són del 2019, i amb un ritme setmanal, no diari. Posem que mantingués el ritme diari (de fet, sis cops per setmana; primer, els diaris no sortien els dilluns, i després sé que tenia un dia de descans) durant quaranta anys. A tres-cents articles anuals, tirant pel cap baix, això són 12.000 articles, una xifra que mareja.

Perquè dic això? Perquè aquests dies del confinament m’he proposat escriure cada dia al blog, i després de 34 dies -comptant avui- m’he adonat de la dificultat que representa. Evidentment, la principal dificultat rau en estar -ni somniar-hi!!!- a l’alçada de Josep M. Espinàs. No fotem. Però el que sí que hi ha és trobar de què parlar, i què dir (no és el mateix parlar que dir coses). I després, escriure-ho amb més o menys gràcia.

Per ara mantinc el ritme. Em queden recursos d’emergència -explicar batalletes, o parlar de llibres- però seria una mica de trampa, i, en tot cas, no en puc abusar. Ara mateix, ja he cremat el cartutx del pànic al full en blanc, i he aconseguit aplaçar el problema per a demà. I, com ens deia Scarlett O’Hara, demà serà un altre dia.