Dies de confinament. 35

La possibilitat d’un aixecament parcial del confinament i, de fet, tota la gestió de la pandèmia, està posant de manifest, per si algú en necessitava proves, que l’al·lèrgia a la diversitat continua essent un component substancial de la cultura política espanyola majoritària. Des de la centralització de tot en mans del govern -el «gobierno» que diu el conseller Buch, en una sobreactuació amb molt poca gràcia- fins a la pintoresca explicació que «el virus no entiende de fronteras» dita al mateix temps que es tancaven les fronteres terrestres amb França i Portugal (suposo que amb Andorra i Gibraltar també).

Aquesta uniformitat, que encara que ho sembli no ve de l’uniforme dels que ens expliquen allò que «todos somos soldados» i «cada día es lunes», aquesta uniformitat, dic, es comença a esquerdar per pura lògica i sentit comú, que ja és hora que s’apliquin, en tota aquesta història. Ahir mateix, a l’Ara, hi havia una entrevista a Francina Armengol, presidenta de les Balears, que només pel to relaxat i per la sensatesa de moltes de les respostes és un veritable antídot de les rodes de premsa castrenses. I, com no pot ser altrament, es pronuncia per un desconfinament selectiu. A les Balears (i a les Canàries també) van poder tancar completament, allò que no es podia fer a Madrid o a Catalunya «porque el virus no entiende de fronteras» i això els ha servit molt per a controlar l’expansió del Covid-19. Per això mateix seria raonable que l’alleugeriment de la tancada -per exemple, per la canalla- fos més efectiu que no en altres llocs.

A Catalunya es va fer el mateix, només que en sentit contrari (no, no és frase de Cantinflas!) amb el tancament de la Conca d’Òdena. En darrer terme és una cosa tan elemental com donar un tractament diferent al que és una realitat diferent. I ara que sembla que es planteja que la canalla pugui sortir al carrer, seria bo que ho tinguéssim en compte també a casa, i fins i tot per a més col·lectius. També hi ha realitats diferenciades, a Catalunya. Hi ha comarques gairebé lliures de casos positius -el Priorat, la Terra Alta- segurament, entre d’altres coses, per motius de densitat (no de manca de proves: al Priorat, en percentatge, s’hi han fet tantes proves com al Tarragonès). El Govern, que proposa unes franges horàries i uns grups d’edat perquè la canalla surti, s’ha plantejat obrir més la mà -i, a la vegada, dificultar-hi l’accés exterior- en determinades comarques?. Ho dic perquè, a veure si després de queixar-nos, amb raó, de l’uniformisme excessiu, l’acabarem practicant a casa.

De totes maneres, però, això no passa de ser teòric. A la demanda del Govern de deixar que les criatures surtin al carrer, i dir que té un pla per a fer-ho, el govern de l’estat va respondre ràpidament dient que la Generalitat no ho pot fer i que això és competència seva. No ha donat raons sanitàries, no. Ha recordat qui mana, i prou. El mateix que va fer quan el Govern demanava tancar la Conca d’Òdena (ho va fer per la via de fet). És la raó del perquè sí, perquè aquí mano jo. I al cap d’uns dies, diu que sí, que segurament, ja veurem, es farà aquest desconfinament parcial, segons els territoris. Però es farà perquè ho diu el Gobierno, això que quedi clar. Ja ho va dir Quevedo, que no és por el huevo sino por el fuero. No és casualitat que, parlant del poder, en català es diu que «Qui paga, mana» que posat en relació amb la condició de contribuent (una altra diferència: la contribució versus el impuesto) dóna la paraula al ciutadà; en espanyol, prima més allò de «quien manda, manda». El poder pel poder.