Dies de confinament. 31

Qui no té feina el gat pentina? De vegades, bé ho sembla, si no fos que ara hi ha hagut qui s’ha dedicat a fer la permanent a una colònia sencera quan té molta feina per fer. El conseller d’Interior, i alguns altres membres de l’entorn governamental i dels media que li riuen les gràcies i li adoben el terreny, s’han esquinçat les vestidures pel fet que el nombre de mascaretes que el govern espanyol envia a Catalunya és, ves quines coses, de 1.714 milers, i ho han considerat una mena d’insult, o de burla, o jo què sé.

De veritat?

Per començar, a mi em sembla difícil que els qui han fet el repartiment (amb quins criteris? demogràfics? per morbiditat? per grups de risc? Això sí que estaria bé saber-ho) tinguin el temps, les ganes i el coneixement d’entretenir-se a fer-ho quadrar amb el 1714. I si en tenen el coneixement, que ho dubto, fins i tot n’hauríem d’estar contents, d’haver fet que coneguin i valorin una data significativa des del punt de vista nacional.

Dit això, també he de confessar que la meva vibració patriòtica pel 1714 és perfectament descriptible. No nego que, quan toca -bàsicament, l’11 de Setembre- entenc i participo d’una certa litúrgia nacional, que, si no és excessivament patriotera, no està malament. Però tampoc cal exagerar. Tinc la sensació que, d’uns anys ençà, alguns sectors del país, amb la necessitat de construir-se una credibilitat nacional, han tirat massa dels símbols més romàntics i de la historiografia d’un Pella i Forgas qualsevol, i a més pretenen que ha de ser LA simbologia, única i de tothom.

Doncs amb mi que no hi comptin. Em sobra l’excés de gesticulació nacionalista simbòlica, em sobra aquesta recerca constant de la bronca, que devalua la crítica ben dirigida -i a la qual no hem de renunciar mai- i em sobra, m’hi oposo radicalment, aquesta concepció essencialista de la nació. En aquest blog ho he escrit unes quantes vegades, que hi ha una diferència substancial entre la nació romàntica, per sobre del temps, que defensen alguns, i la nació democràtica, construcció social, que és la meva (i la de molta altra gent, espero).