Qui no té feina el gat pentina? De
vegades, bé ho sembla, si no fos que ara hi ha hagut qui s’ha
dedicat a fer la permanent a una colònia sencera quan té molta
feina per fer. El conseller d’Interior, i alguns altres membres de
l’entorn governamental i dels media que li riuen les gràcies i li
adoben el terreny, s’han esquinçat les vestidures pel fet que el
nombre de mascaretes que el govern espanyol envia a Catalunya és,
ves quines coses, de 1.714 milers, i ho han considerat una mena
d’insult, o de burla, o jo què sé.
De
veritat?
Per
començar, a mi em sembla difícil que els qui han fet el repartiment
(amb quins criteris? demogràfics? per morbiditat? per grups de risc?
Això sí que estaria bé saber-ho) tinguin el temps, les ganes i el
coneixement d’entretenir-se a fer-ho quadrar amb el 1714. I si en
tenen el coneixement, que ho dubto, fins i tot n’hauríem d’estar
contents, d’haver fet que coneguin i valorin una data significativa
des del punt de vista nacional.
Dit
això, també he de confessar que la meva vibració patriòtica pel
1714 és perfectament descriptible. No nego que, quan toca
-bàsicament, l’11 de Setembre- entenc i participo d’una certa
litúrgia nacional, que, si no és excessivament patriotera, no està
malament. Però tampoc cal exagerar. Tinc la sensació que, d’uns
anys ençà, alguns sectors del país, amb la necessitat de
construir-se una credibilitat nacional, han tirat massa dels símbols més
romàntics i de la historiografia d’un Pella i Forgas qualsevol, i
a més pretenen que ha de ser LA simbologia, única i de tothom.
Doncs
amb mi que no hi comptin. Em sobra l’excés de gesticulació
nacionalista simbòlica, em sobra aquesta recerca constant de la
bronca, que devalua la crítica ben dirigida -i a la qual no hem de
renunciar mai- i em sobra, m’hi oposo radicalment, aquesta
concepció essencialista de la nació. En aquest blog ho he escrit
unes quantes vegades, que hi ha una diferència substancial entre la
nació romàntica, per sobre del temps, que defensen alguns, i la
nació democràtica, construcció social, que és la meva (i la de
molta altra gent, espero).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada