dissabte, 25 d’abril de 2020

Dies de confinament. 41


Vaig descobrir Paco Ibáñez a mitjans dels anys setanta, en plena efervescència tardofranquista o predemocràtica o com la vulgueu anomenar, que segur que ja m’enteneu. Va ser amb aquell LP doble gravat en directe a l’Olympia (encara existeix, l’Olympia?). Crec que no era nostre, sinó deixat a algun dels meus germans, un d’aquells préstecs que duraven anys, i segurament portat d’estranquis d’Andorra (em pregunto si realment calia que amaguéssim aquells discos, tan difícils de dissimular, a la frontera andorrana; no sé si la guàrdia civil hi perdia gaire el temps. En tot cas, jo vaig passar-hi, amb l’adrenalina que em sortia per les orelles, un disc de Quilapayún -»El pueblo unido jamás será vencido»- l’any 74).

Sigui com sigui, un dia vaig sentir per primer cop aquella veu i aquella guitarra que donaven forma a poemes del Segle d’Or espanyol, i a lletres més modernes que electritzaven un públic que, tot i ser a França, em sembla que no era del tot francès, en una bona proporció.

Tot i participar el que es podia -a casa, o compartint el disc amb amics, poca cosa més- d’un antifranquisme primari, més intuït que entès a causa de l’edat (vaig començar a entendre de què anava tot això en un període indefinit entre el cop d’estat a Xile i el cop d’estat a Portugal, avui fa quaranta-cinc anys) aviat em van seduir més els clàssics. Aquell «Poderoso caballero...» o l’intimisme de les «Palabras para Julia» (fa uns deu anys, amb motiu de la posada en marxa de la Tarraco Film Office, vaig entrar en contacte amb la Júlia Goytisolo; no vaig dir-li res de res de les paraules de marres, i després, comentant-ho amb gent de la seva oficina amb qui tenia més tracte, em van dir que millor, que n’estava una mica tipa).

Després d’això, he anat seguint més o menys Paco Ibáñez, més la trajectòria cívica, en tant que és d’aquells que sempre te’ls trobes «al costat bo de la barricada». M’he emocionat amb la seva versió de les vint cançons d’amor de Pablo Neruda, i amb la de més clàssics castellans. Ara, la veu ja no és la mateixa, després de molts anys de cançons, de tabac, i de viure intensament.

I avui, 25 d’abril, jo havia de ser al Teatre Tarragona, a sentir Paco Ibáñez per primer cop en viu. No podrà ser. Espero que l’Ajuntament de Tarragona intenti, i que sigui possible, que Paco Ibáñez torni a Tarragona, i poder-lo sentir, com si fóssim a l’Olympia de fa cinquanta anys. Si més no, amb la mateixa actitud.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada