Una hora de felicitat

 

Dissabte em vaig regalar una hora de felicitat, que ja em convenia. Vaig ser un dels molts assistents al concert de la coral de la URV. La veritat és que em vaig decidir al darrer moment, perquè una part del programa -nadales i cançons- no em deia gran cosa, i només amb això ja m’hagués equivocat. Una part de les cançons eren ben tradicionals -molt ben interpretades, això sí- i, per tant, conegudes, però també van cantar una deliciosa peça de Fauré que no coneixia i que era un prodigi d’harmonia que m’hagués sabut molt greu perdre’m.

El que em va moure va ser el Magnificat de Francesco Durante, una peça -i un autor- absolutament desconeguts per mi. Conec els Magnificats de Bach i de Vivaldi, i el contingut al Vespro della Beata Virgine de Monteverdi. M’agrada el barroc, i m’agraden aquestes peces amb elements comuns, en què pots comparar com s’hi acosta i ho interpreta cada autor, com ara amb els rèquiems, que també segueixo.

La interpretació de la Coral de la URV no va decebre gens -mai no ho fa- i l’afegit de l’orquestra de corda de la URV i dels solistes de la Camerata XXI ja ens indicava que hi havia exigència i nivell. Una orquestració molt correcta, amb un paper significatiu de contrabaix i violoncels, que semblava que anessin guiant tota la peça, sense dominar però sempre presents, li van donar el to a la vegada solemne i proper que calia.

La directora; Montserrat Rios, va tenir l’encert d’explicar una mica què és això del Magnificat. Una d’aquelles explicacions que cada cop seran més necessàries, per la profunda incultura clàssica que va a més. Ves que d’aquí quatre dies -potser, a algú, ara mateix- no haguem d’explicar què és un rèquiem. En fi.

Un concert breu -una horeta- magnífic, i que demostra un cop més, per si a algú li cal, que a casa hi ha capacitat d’interpretacions de primer nivell. N'he parlat algun altre cop (per exemple, AQUÍ).  Ara només cal que el públic -especialment els qui arribaven tard, amb el concert començat; els qui hi porten criatures de bolquers que, és clar, es cansen i es queixen sorollosament; i tots els qui necessiten fer anar els mòbils compulsivament- que aquest públic, dic, adquireixi una mica més de formes, i tots hi sortirem guanyant.