dimarts, 7 d’octubre de 2014

"El País", Xammar, Pla, i Catalunya. Un còctel complicat

El diari el País –el seu país- ha engegat una edició digital en català. Benvinguda sigui, com benvingut és qualsevol mitjà de comunicació en català, digui el que digui, que sempre enforteix el sistema comunicatiu català, i sempre és una possibilitat més per a llegir o escoltar el que vulguem triar. Com més opcions de tria, millor.
Dit això, i a partir del que deia Joan Fuster –“pus parla català, vejam què diu”- em temo, per un parell de coses llegides, que el País en català no és que arribi amb molts anys de retard –al capdavall, el diari va començar a publicar-se al 1976- sinó que s’ha quedat ancorat  en uns esquemes antics, desfasats, i sense cap connexió amb la realitat (i, en un cas, desinformats, que és un pecat molt gros per a qualsevol diari).
En Lluís Bassets publica un article “Gaziel o Xammar?” (el podeu veure aquí). Hi reprodueix, per enèsima vegada, tot un reguitzell de tòpics molt suats sobre el país, fet de catalans bons –Pla, Gaziel, Xammar- i dolents –no se’ls cita, però se sobreentén que parla del catalanisme conservador i catòlic; vaja, el pujolisme-. Bassets exemplifica aquesta divisió amb el fet que ni Gaziel ni  Xammar ni Pla no van obtenir mai el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I aquí se li veu –i molt- el llautó. Gaziel va morir al 1964, i el Premi no es va començar a concedir fins al 1969. Una mica difícil obtenir un premi cinc anys abans que sigui creat! És com si es queixés que Dickens –mort al 1870- no va obtenir un Nobel, que no es va començar a concedir fins al 1901. I Xammar va morir al 1973, amb només quatre edicions de Premi d’Honor. No sé si es pot dir que “ni s’hi va acostar”. De qui sí es pot dir és de Pla, com el País –i d’altres; no sé si Bassets especialment- ens ho recorden puntualment cada cop que es concedeix el Premi. Clar que, tenint en compte que Pla va morir al 1981, i que ja s’han concedit trenta-tres premis des d’aleshores, podrien canviar una mica el discurs.
Però, és clar, qui vol canviar un discurs que ja va bé? Per exemple, mantenir aquesta relació Xammar-Pla, com dos eminents escriptors catalans –que ho són- menystinguts pel catalanisme. Bassets faria bé de llegir Xammmar. En un article titulat “Fora de la comunitat catalana” i publicat als Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials, al maig-juny de 1947, Xammar escriu:
“Agustí, Pla, Brunet, Estelrich, Teixidor (...) han estat i són els agents –estipendiats- de l’ocupant, els executors de la seva política, els instruments de l’opressió espanyola i franquista a Catalunya.”
Aquest Xammar es veu que no convé, al País (el seu) de la mateixa manera que sí que convé un Pla, l’historial feixista del qual –per cert, darrerament publicat al Quadern del País, les coses com siguin- és perdonat en la mesura que es pot fer de Pla una icona catalana del catalanisme “ben entendido” i, sobretot, antipujolista. Si un prohom de Convergència tingués l’historial franquista de Pla –i n’hi ha uns quants- el País (el seu) ho consideraria imperdonable i que inhabilitaria qualsevol discurs del catalanisme.
I és que el País (el seu) és un bon exemple d’allò que en Pla –sí, en Pla- i el mateix Xammar definien d’un determinat Madrid –Madrid concepte, no Madrid ciutat- en un altre article –“Periodisme? Permetin!”, publicat a la Veu de Catalunya el 3 de febrer de 1924- fill de la Institución Libre de Enseñanza, qualificada con la “segregadora del cinquanta per cent de la pedanteria espanyola (la pedanteria d’esquerres)”.
I si voleu saber què vull dir amb això de la pedanteria espanyola d’esquerres, només heu de llegir el discurs de José Luís Cebrián a la presentació de elpais.cat (el podeu trobar aquí ) amb cita d’Espriu inclosa. Francament, potser va essent hora que es posin el dia.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada