Hi ha moltes coses per parlar. Volia fer-ho sobre el resultat de les eleccions a Tarragona -especialment per la part que em toca- però també sobre el que passa/ha passat/passarà/hauria de passar a l'esquerra i a l'Esquerra. Tot arribarà. De moment, el millor Felip Puig -com deu ser el pitjor!- acaba de fer-li un favor immens a aquest totum revolutum acampat a les places majors. Un moviment -per malament que soni això, especialment en espanyol- que hagués anat de capa caiguda per causes naturals, s'ha vist reviscolat i, el que és més important, legitimat.
He de dir que sempre he estat escèptic davant d'aquesta mena de reaccions. No per inútils, i menys per injustificades. És clar que hi ha motius per estar indignats i cabrejats i moltes coses més, i sempre és bona una sacsejada així, i posar uns temes sobre la taula, i fer evident algunes de les limitacions del sistema. Però amb això no n'hi ha prou, i sovint, quan cal entrar en les solucions proposades -més enllà dels eslògans més o menys enginyosos- les coses ja grinyolen. I em refereixo a solucions de veritat, no a proclames del tipus “limitem el poder dels bancs” que poden estar molt bé. O a reformes del sistema electoral -absolutament necessàries- que caldria que fossin més elaborades que aquesta absurda pretensió de circumscripció única que ha sortit a la plaça del Sol -a on sinó- incompatible amb unes llistes obertes amb cara i ulls.
I, encara, això podria ser possible. Però és que, a redós de la indignació legítima i de la voluntat d'expressar-la i de reaccionar, hi ha també la comoditat del no pel no, i l'argument que teòricament legitima l'antisistema estèril o, directament, la cutrada. Per qui necessiti imatges, la plaça de la Font de Tarragona de la setmana passada.
Tot això, segurament, s'hagués anat morint -o, millor, transformant- poc a poc. N'hagués quedat, per una banda, algun residu perroflauta inevitable, i, per l'altra, la possibilitat d'articular alguna plataforma útil per al debat i per a empènyer la discussió de temes molestos per allò que abans en dèiem l'establishment. Una mica com les acampades del 94, per al 0,7%, que van acabar suposant una empenta per a les ONG -aleshores segurament més serioses que ara- i per als instruments de cooperació institucional, que, si bé no són la panacea de res, sí que són força millors del que ho eren.
Però ara, l'operació de neteja del conseller Felip Puig, ha donat legitimitat i oxigen a tot. La barroeria de l'operació -volguda o no- i la xuleria de la defensa que en fa, obliguen a triar, al blanc o negre. I en aquesta tria, malgrat estètiques, formes, ximpleries, i fins i tot molt espanyolisme tàcit -a la plaça Catalunya s'ha arribat a dir que parlar català era “polititzar el moviment”!!!- malgrat tot això, si he de triar entre el Puig i la plaça, els meus són a la plaça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada