dimecres, 5 d’octubre del 2016

La superilla de la discòrdia?

Veïns i conductors del Poblenou -i, de fet, tots els barcelonins- experimenten la posada en marxa de la primera -aquesta és la idea- de les anomenades superilles (n'hauríem de dir supermansanes, però aquest seria un altre debat bizantí) amb la intenció de generar un altre tipus de mobilitat. La superilla -això ja deu ser, ara, de coneixement general- fa una mena d'agrupació virtual de 9 mansanes de l'eixample, i distribueix el trànsit a la perifèria d'aquesta agrupació, a fi d'alliberar de trànsit els carrers interiors. Tot, molt resumit.

I abans de continuar, puntualitzo que això m'ho miro des de la meva condició de no conductor -per tant, limitada- encara que sí de vianant i de tafaner urbanístic. Si algú creu que això em desqualifica per a opinar, ja pot tancar la pantalla i navegar per una altra banda.

D'entrada, lamento l'escassa referència als antecedents de la superilla. De fet, només ho he vist citat en un comentari a la versió digital de l'Ara. Sembla que això de generar una unitat d'anàlisi i de tractament que agrupi nou mansanes de l'eixample, en una nova quadrícula de 3 x 3, és original, i no és així.

Al projecte de la Barcelona futura presentat pel GATCPAC, el Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, l'any 1932, ja es plantejava això. En la síntesi que es va publicar a la revista Mirador, als números 170-171-172, de maig de 1932, podem llegir:

“La necessària classificació del tràfic en vies principals i secundàries ens crea un tipus d'illa diferent, que a fi de poder-lo lligar fàcilment amb el ja existent, seria d'unes dimensions múltiples de l'actual, per exemple de 2 x 3 (o sigui en lloc de 133 m. x 133 metres, de 266 m. x 400 m.). Dintre de cada illa d'aquestes s'estudia una disposició lineal de la construcció tenint en compte la més bona orientació a base de grans blocs de vivendes (sic) voltades d'espais verds i aïllades dels carrers de tràfic, dotant-les dels serveis col·lectius necessaris: escoles, guarderies d'infants, cooperatives camps d'esports, solàriums, servei mèdic, etc.”

Ara, si no ho he entès malament, l'actuació s'ha centrat en la reordenació del trànsit, i més exactament en impedir el trànsit habitual pels carrers interiors de la superilla, i derivar-la als carrers exteriors, amb un tractament diferenciat per al transport públic, i amb una regulació diferent de les velocitats. Si ho tinc mal entès, les correccions i aclariments seran benvinguts.

És clar, això -treure el trànsit d'uns carrers- és, salvant moltes distàncies (i que em perdonin els meus amics conductors) com quan es fa una acció per treure la prostitució o els manters d'un espai determinat: que es trasllada a un altre espai. Recordo, fa força anys, les razzies fetes al voltant del Camp Nou, i com el personal que es treia d'allí acabava al voltant de la UPC. Només s'havia traslladat el problema.

I és que la mobilitat no és aliena, no és un element superposat, a la resta de la ciutat. Ens movem d'una determinada manera -que va més enllà de si ho fem en un tipus de transport o en un altre- perquè anem des d'un punt a un altre punt, i ho fem per diversos motius. Si persisteix la necessitat de moure's, i els punts d'arribada i de sortida són els mateixos, amb prou feines canviarem l'itinerari.

I si el que volem es intervenir sobre un excés de mobilitat rodada amb transport privat, aleshores haurem de fer-ho sobre tots els elements. Hi és, aquest excés? En tot cas, hi és respecte la ciutat actual. El disseny de la xarxa viària de les ciutats s'ha anat fet en un procés històric. L'eixample de Barcelona, tot i la generositat i l'anticipació d'aquest gran visionari que fou Cerdà, té una capacitat limitada, i no pot absorbir massa més cotxes, i potser ni els actuals. Però la solució no passa només per barrar el pas dels cotxes en parts de la ciutat, perquè, mentre hi ha la necessitat de moure's i no hi hagi més capacitat de mobilitat alternativa, no haurem resolt res.

Ha passat això, en les superilles? Sembla que hi ha hagut una certa precipitació en la posada en marxa. Voldria pensar que ha estat això, i que serà corregit. No pot ser, o no hauria de ser, improvisació en el disseny; fa força anys que s'hi treballa, en això. I tampoc amateurisme: hi ha treballat força l'Agència d'Ecologia Urbana, i el seu responsable, en Salvador Rueda, és persona solvent (o almenys a mi m'ho sembla, pels treballs que li he llegit, i per les intervencions que li he sentit). Alguna cosa ha fallat.

En tot cas, el que em sembla clar és que no es poden fer les coses a mitges. Si s'actua sobre el trànsit, cal, a la vegada, generar alternatives per a substituir la mobilitat que volem canviar. Les botigues de l'interior de les superilles han de poder continuar rebent proveïments; les activitats han de poder continuar funcionant -i, si no es pot, han de tenir possibilitats de canvi sense perjudicis apreciables- i, sobretot, hem de començar a generar una manera de viure que obligui a menys moviments.

Això ho proposava, a grans trets, el GATCPAC quan parlava dels serveis col·lectius. Tan clar ho tenia que proposava les superilles per aquelles part de l'eixample Cerdà encara no construïdes, perquè entenia que no era possible aplicar tot el programa -inclosa, doncs, la transformació d'usos i la disposició de l'edificació- a les mansanes existents. Avui no compartim la concepció radical de la zonificació pròpia dels anys trenta, i tenim moltíssims més cotxes amb els mateixos carrers, però també tenim més metros i autobusos; tenim més consciència que la capacitat automobilística de la ciutat té un límit, i estem generant noves maneres de treballar menys vinculades a un lloc físic, com ara el teletreball. Amb tots aquests ingredients, i uns quants més -les bicicletes, sobretot si respecten una mica més als vianants, i ho dic per experiència pròpia; però també actuar sobre voravies menys ocupades per terrasses i motos i més coses, i, per tant, més amables per a caminar- la segona superilla pot funcionar força millor, i, de passada, ajudar a corregir la primera. Esperem que així sigui.


(imatge: la superilla del 1932, tal com sortia a Mirador)





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada