Apunts (post)electorals

 

Amb retard –sobretot per la molta mandra- i havent-hi pensat una mica, que no és cosa d’engegar el primer que passa pel cap o deixar anar llocs comuns; això ja hi ha qui ho fa. Alguns apunts sobre el resultat de les eleccions del passat 12 de maig (i abans no arribi el resultat de 9 de juny, i a veure si ningú fa el ruc i podem estar un temps una mica llarg sense eleccions!).

La notícia ha estat indubtablement la pèrdua de la majoria parlamentària per part de l’independentisme. Això és innegable, t’ho miris per on t’ho miris, però no vol dir que no hi hagi coses a comentar. Algunes:

Sempre he pensat que insistir en la idea que hi ha “un” independentisme, que se’n pot parlar com un tot homogeni, és un error. Crec que un dels èxits d’aquests darrers anys –de fet, una llarga marxa des de principis dels noranta- és haver normalitzat l’independentisme, com a opció institucional i amb vocació de govern, primer, i haver-ne ampliar el perímetre, després, fent que cada cop s’acosti més al ventall habitual d’opcions polítiques de l’Europa occidental (que això és el que som i el que jo vull ser). Cada cop, però, que llegim, presentem, expliquem, l’independentisme com un tot, com un bloc, i encara més quan el critiquem –o el critiquen- perquè es baralla o no va a la una, crec que l’estem situant de nou a un racó, a la perifèria de política, a la raresa. I això és dolent per a tots els qui volem la independència, i per al país. Sobretot quan es tracta de foc amic.

Perquè els altres, els no independentistes, no hi van així. I és que són “normals”, i no necessiten aixoplugar-se sota un paraigua comú, sobretot si això els desdibuixa. Ho van fer, bastant, els moments crítics del procés, i encara poc. I és que, si ho fessin, si el resultat del 12-M es llegís, en aquesta banda, com a la dels independentistes, parlaríem d’un únic bloc PSC+PP+VOX, i això no ho vol cap dels tres, i menys encara ho volen els guardians de les essències que volen manegar el país (aka la Retaguardia i el País, i Foment, i la Caixa, i uns quants d’aquest estil).

De manera que hauríem de deixar d’alimentar aquesta idea de la unitat independentista.

Una altra qüestió candent és què passarà a l’hora d’elegir algú per a la presidència de la Generalitat. Per ara es postulen Salvador Illa –el més votat- i, en una maniobra si més no peculiar (però el personatge ja ho té, això) Carles Puigdemont, que diu que té més vots –si suma ERC, que això ho diu ell però, per ara, no ERC- i que, en tot cas, diu que té el dret a presentar-se.

Comencem per això darrer. Presentar-se a la investidura no és un dret automàtic, no hi ha una tribuna i s’hi instal·la i hi discurseja qui vol. Presentar-se a la presidència de la Generalitat, al Parlament –no en unes eleccions que, de fet, només ho són al Parlament- t’hi ha de presentar la presidència del Parlament, prèvia ronda de consultes. Allò que, a Espanya, fa el rei. El sentit comú –que, en política, no val gaire, ho sé- diu que qui presideixi el Parlament ha de proposar candidatures amb un mínim de viabilitat, i per això es fan les consultes, per saber què pensa fer cada grup parlamentari. De manera que, primer, a veure qui presideix el Parlament, que amb això ja tindrem alguna pista de qui es pot arribar a presentar.

Una altra cosa és que hem de distingir entre majoria d’elecció (a la presidència) i majoria de govern. L’exemple més clar el tenim el 2016, a Espanya: després de la repetició de les eleccions, i el segon bloqueig, el PSOE s’absté per facilitar l’elecció de M. Rajoy, un (des)conegut corrupte del PP. Però com que no hi ha majoria de govern (i el tal M. Rajoy tampoc no era gaire treballador) no hi va haver govern efectiu. Per cert, que si el PSC –que en aquella ocasió va tenir l’únic gest de sobirania parlamentària de la seva desgraciada història, que consti, i no va afavorir l’elecció de Rajoy- pensa que algú s’ha de sacrificar per evitar la repetició electoral, que recordi que no ho va fer quan li tocava. A veure si ara exigirà el que no va fer (i que consti que crec que va fer bé).

Això ens porta a l’escenari que algú faciliti l’elecció d’algú altre, bé per vot directe, bé per abstenció, si els números surten. Com que la idea que el PSC s’abstingui per facilitar l’elecció de Puigdemont em sembla poc probable, els focus estan posats sobre ERC, amb un vot a favor de la investidura de Salvador Illa.

No sé si això passarà, però sí sé que les pressions seran enormes, i això és perquè és l’escenari que li convé a gairebé tothom.

Li convé, és clar, al PSC, que guanya la presidència, es desmarca dels no independentistes (i ningú no ho retraurà, perquè, això, és normal) i ja pot anar fent.

Li convé, i molt, a JxC, perquè així té munició per a disparar contra ERC (com si això fos una novetat!) i, a la vegada, podrà anar pactant coses concretes amb el PSC, i exercir la sociovergència que volen; si de cas, diran que no han tingut més remei per culpa d’ERC –sempre la culpa és d’ERC- i que “ho fan per Catalunya” perquè, ja se sap, Catalunya són ells, i són els únics que poden interpretar i decidir què és bo pel país.

Li convé a les extremes dretes espanyoles, que podran continuar el discurs antisocialista dient que és presoner de l’independentisme, i tot això que diuen.

Potser a qui menys bé li anirà serà als Comuns, que es consolaran dient que han votat una majoria d’esquerres (això dissimularà la castanya, que també l’han tinguda) encara que serà divertit veure la cara que posen quan aquest president “d’esquerres” pacti de tot amb JxC (i aleshores, és clar, la culpa també serà d’ERC, que ja no ve d’aquí).

Queden al marge CUP i Aliança, els primers perquè van al seu rollo, i consideren incomprensible i inadmissible que no tothom pensi com ells, i els segons perquè, per molta estelada que agitin, són escòria.

I, és clar, queda ERC, que és a qui no li convé. Tothom vol que faci la feina bruta, i, a la vegada, tothom –o gairebé tothom- se n’aprofitarà. Curiositats de l’aritmètica parlamentària, amb un escó menys –o un de menys de PSC o de Comuns, i no entre ells- desapareix l’opció de la majoria. I això no és resultat de cap estratègia política, sinó simple xiripa electoral, com els set escons de JxC a Espanya.

A ERC se li penjarà qualsevol mort, faci el que faci. Si afavoreix la candidatura de Salvador Illa, el tractament de botifler, nyordo, venut, traïdor, i més serà el mínim que es podrà esperar del món juntaire (que després pactin un munt de coses amb el PSC, és igual, ja sabem que la culpa és d’ERC). Si hi ha d’haver repetició de les eleccions, un escenari que no fa gràcia a ningú, la culpa també serà d’ERC, encara que hi havia més majories possibles, des de la sociovergència a cara descoberta, fins a la majoria no independentista PSC-PP-VOX... ah no, que això no se’ls aplica a aquests.

Una papereta –mai millor dit- complicada. Ja s’han donat a conèixer algunes condicions –més aviat generals; per anar obrint boca, com qui diu- per part d’ERC, i demandes d’humilitat (tot i que ell digui “humiltat”) per part d’Illa, que també es podria aplicar el cuentu. Espero que, si es pacta alguna cosa, a més de tot això, hi hagi més coses més concretes i tangibles, encara que no siguin gaire espectaculars. I també, ara, podria sortir l’informe ambiental de Hard Rock Cafe, i ser negatiu. Veuries quin tip de riure.

Illa pot ser president. De qui tingui a l’oposició depèn que el seu govern sigui un calvari, giri a la dreta, o estigui realment condicionat nacionalment i per l’esquerra.

Estarem distrets, em sembla.