In memoriam, Jordi Bergadà

 

Ens ha deixat, per un maleït càncer, en Jordi Bergadà, arquitecte reusenc -o reusenc arquitecte, que també seria vàlid- i un bon amic.

No recordo si el vaig conèixer quan jo era al Servei territorial d’urbanisme, fa una eternitat, o després, en alguna cosa relacionada amb el Col·legi d’Arquitectes. En tot cas, vam tenir més relació en la seva vessant política -tot i que jo en diria més institucional- especialment com a regidor d’urbanisme. Recordo una xerrada/lliçó sobre el pla territorial parcial que vam fer a mitges, i que em va servir per aprendre molt de la seva intervenció, ordenada, clara, precisa.

Jordi Bergadà va ser un excel·lent regidor d’urbanisme, fins i tot en aquesta estranya manera de funcionar que tenim, a molts ajuntaments, en què demanem al personal polític que vagi molt més enllà del que li pertocaria (i quan la regidoria l’ocupa un analfabet urbanístic... així ens va!). Recordo algunes converses, amb ell , en què desplegava la seva capacitat pedagògica i de seducció, i explicava el sentit de propostes per a la ciutat, a deu i quinze anys vista, que s’han vist plenament encertades.

Crec que Jordi Bergadà ha estat un dels dos grans regidors d’urbanisme de Reus -això no vol dir necessàriament que els i les altres hagin estat dolents- juntament amb Jordi Lamas (que també ens va deixar no fa gaire). Jordi Lamas va ser l’artífex principal de muntar un bon departament d’urbanisme, ben estructurat, ben dotat, i amb una sòlida idea de treball. I en Jordi Bergadà va utilitzar bé aquesta eina, amb mirada llarga i amb ambició a la vegada que amb realisme, fent urbanisme de veritat, és a dir, operacions de sòl que facilitin l’extensió -si cal- i la renovació urbana. Que facin ciutat, que és l’objectiu darrer de l’urbanisme, i que és moltíssim més que l’estricta obra urbanitzadora o d’edificació. Que feien civitas, a més de urbs.

En la seva trajectòria, es va veure esquitxat per la immundícia de l’afer Innova. Sempre vaig posar la mà al foc per la seva integritat personal, i continuo convençut que va donar a Reus molt més del que se li va pagar. En tot cas, un problema de formes, que diu menys a favor dels mecanismes de control -com a mínim, negligents- que no pas d’ell mateix. En aquest episodi, però, tinc la sensació que es va quedar molt sol, de cop, i de manera molt injusta, especialment per part de qui hauria d’haver estat més al seu costat. Jo mateix em pregunto ara si vaig estar a l’alçada; no sé si li vaig fer una trucada o un missatge.

En tot cas, continuàvem en contacte. Era de les persones que més reaccionava als articles que vaig publicant. Encara no fa dos mesos, em donava l’enhorabona per un article sobre els nimby. O un altre, més llunyà, sobre el fet metropolità a Tarragona:  “En forma i amb rigor, com sempre, Robert!”. I un altre: “Ja diuen que els vells rockers no moren mai....com sempre no puc estar més d'acord amb tu....avui després d'ahir... potser el tema de la indústria hauria d'estar amb els tres que enuncies. Una abraçada, Robert”.

Els vells -i no tan vells- rockers, però, moren. Gràcies per tot, Jordi. Que la terra et sigui lleu.