2.7. L'esquerra que transforma
Des que, a principis de la dècada dels vuitanta, el neoliberalisme triomfant de Reagan i de Tatcher ocupen tot l'espai ideològic (llegiu Fontana!) més l'ensulsiada de la Unió Soviètica, que no era model de res, però que incomodava i atemoria la dreta (i això explica, en part, l'estat del benestar dels gloriosos trenta) l'esquerra va desorientada. Acaba assumint els marcs mentals de la dreta, els seus valors, la seva manera de fer, només que una mica més humanitzada (no és debades que Tatcher deia que el seu hereu era.... Tony Blair, suposadament laborista). La socialdemocràcia, a Europa -que sembla ser l'únic lloc on existeix, i que, en tot cas, és el nostre lloc- va a remolc de la dreta, i se'n diferencia per l'estil, com si fos una mala còpia d'allò del poli bo i el poli dolent, i es guarneix amb una sèrie de polítiques d'avenços socials (ep! necessaris!) que la dreta blasma retòricament, per mantenir una tensió que la beneficia, però que després (gairebé) no anul·la. Recordeu com el PP es manifestava contra la nova llei de l'avortament o contra el matrimoni igualitari. Però després, quan governa, no ho toca. La dreta sap molt bé les seves prioritats.
Per entendre què vol dir l'esquerra despistada, em remeto a una explicació que donava Josep Oliver, catedràtic d'economia aplicada a la UAB:
“A l’últim míting de les eleccions entre Hillary Clinton i Donald Trump, ella va tancar la campanya en un hotel de 4 o 5 estrelles a Nova York per parlar de drets LGTBI i ell era amb treballadors d’un barri de Detroit que havien perdut la feina. Aquí algú ha perdut el món de vista i no és Trump, que toca coses que sap que la gent necessita.”
L'esquerra que necessitem és una esquerra que realment canvia les coses, no només els noms de les coses. Una esquerra que comença per conèixer i interpretar la realitat a partir de la mateixa realitat, no d'il·lusions autoreferencials. Cal tornar a allò de la “anàlisi concreta de la realitat concreta”? Potser sí.
I cal passar a l'ofensiva. Massa sovint, l'esquerra surt “en defensa de” (que cal fer-ho, eh?) però això no sempre és canviar, és voler quedar-se com estàvem. Recordeu la reforma laboral del PP? Aleshores hi vam estar en contra (i això estava bé) i donàvem suport als sindicats quan deien que aquella reforma treia drets i no servia per a crear ocupació de qualitat. Segur que no servia per això darrer... però el que hi havia abans tampoc, i només calia veure el panorama de l'ocupació per adonar-se'n. No sabíem proposar alguna cosa?
I massa sovint l'esquerra governant s'instal·la en la repartidora, i això és insuficient. No només perquè els recursos, per definició, són limitats. Repartir, redistribuir la riquesa, és necessari, però no és suficient, perquè reforça un paper director del qui reparteix que limita l'autonomia de les persones. Calen ajuts? Sens dubte, i calen sistemes públics que garanteixin una sèrie de drets: salut, educació, dependència. Però també cal canviar allò que genera les necessitats de dependència en un sentit ampli, cal generar les condicions per a l'emancipació personal -habitatge, relacions, feina- i desplegar el potencial de cada persona. I fer-ho amb justícia: aquesta mena de suports han de ser la xarxa per no fer-te mal quan caus, però no un matalàs on instal·lar-se. El pitjor de les mentides de la ultradreta sobre les paguetes és quan tenen un bri de realitat, que ho contamina tot.
Ens hem de definir per allò que proposem, no per allò que conservem, perquè, si només volem conservar, és que ja estava bé, i jo no crec que fos així. I això no vol dir fer tabula rasa perquè sí, però sí fer tria. Si no, com que és evident que no tot el que hi havia anava bé, regalem la capacitat i la necessitat de canvi a la dreta, i amb la por a la dreta no n'hi ha prou per engrescar ningú. Ho hem vist, fa poc, a l'Argentina. Aquella mena de ximpanzé descerebrat que fa de president té fàcil el discurs per quedar-se mentre l'alternativa sigui una pseudoesquerra (el peronisme -que, en algunes coses, tant s'assembla al PSOE- és una mena d'objecte ideològic no identificat) que és profundament corrupta. A qualsevol crítica -i mira que se les mereix- pot respondre amb la simple descripció dels governs anteriors, que tapa fins i tot allò que anava bé. Pero l'imprescindible canvi, ni que fos per higiene, ha donat ales a una aparent novetat (aparent, perquè és la mateixa dreta/casta de sempre) i ha pogut enredar prou gent (compte! molta gent jove!) tipa dels de sempre. Com més semblem “els de sempre”, malament.
I déu-n'hi-dó de ser els de sempre. Des del 2004, hem estat 15 anys al govern (2003-2010, amb un parèntesi de sis mesos el 2006, i 2016-2024) i encara tres anys més (novembre 2012-desembre 2015) donant suport al govern des de fora. Som establishment. De fet, som el partit que, després de CiU i successors, ha estat més anys al govern. Els menors de 35 - suposant que, als 15, comencessin a interessar-se per això- ens han vist sempre associats al poder. I això es nota, només cal mirar, a les assemblees, les clepses pelades i els cabells blancs. Fer la mitjana d’edat seria esfereïdor.
2.8. L'esquerra que governa
Un dels meus referents polítics (que també tenia el seu costat fosc, eh?) Pierre Mendès-France, deia allò que “Gouverner, c'est choisir”. Governar és triar. És prendre opció, i assumir que no sempre a gust de tothom. I això va molt més enllà de declaracions “al servei de les classes populars”, o “al servei del poble”. Vol dir que, quan arriba l'hora de les concrecions, inevitablement algú en sortirà perjudicat, o poc beneficiat. Que cal triar pel mal menor, i la mesura no és objectiva, no hi ha un estàndard de bondat o maldat per medir. La perfecció, com la quadratura del cercle, no existeix.
Hem governat raonablement bé, n'estic convençut. Crec que més bé del que sembla, però també menys del que ens pensem, menys del voldríem, i menys del que caldria. Hi ha coses que s'han fet molt bé, especialment el retorn d'una serietat institucional a la presidència, que bona falta feia. Però crec que, amb la idea de demostrar que érem gent de fiar, que estàvem capacitats per al govern -que s'havia de fer, eh? especialment per fer callar els convençuts de ser els predestinats al govern per decisió divina- ens hem passat de frenada. Hem administrat més que governat. I també cal administrar i fer-ho bé, però governar és anar una passa més enllà. Ens ha mancat audàcia. Poso uns quants exemples, sense cap ànim de ferir.
Energies renovables. Una pinça entre els qui volen (encara que no ho diguin) una mena de barra lliure, i els qui munten una plataforma anti quan oloren una planta fotovoltaica o un parc eòlic. Dos discursos oposats, un que es basa en la necessitat (objectiva, real) de les energies renovables (però fa comparacions tramposes amb territoris molt menys poblats i amb un relleu mot diferent) i un altre que, amb l'argument de la defensa del paisatge (de vegades “del territori”, com si fos una categoria especial; però d'aquesta imbecil·litat ja en parlarem un altre dia) com si fos una arcàdia feliç, volen que tot es quedi com està. I no es tracta de decantar-se pels uns o pels altres, sinó d'arbitrar, de decidir a on sí i a on no, i com. És a dir, de governar. Doncs bé, l'instrument (teòric) que ha de donar forma i operativitat a aquesta decisió, el Pla territorial sectorial d'energies renovables... va fent. La Ponència d'energies renovables, l'any 2019 o 2020 (i em sembla que abans i tot) ja hi treballava. Pel que sé -oficiós, rumor...- es pensava que millor després de les municipals -2023- per no “incendiar el territori”. Bonica excusa. Entenc que cap govern té el suïcidi com a objectiu, però entre l'immobilisme i el suïcidi hi ha la pedagogia, avançar els criteris que després, seran aplicats, i preparar el terreny. Ocasió perduda. Gouverner, c'est choisir.
Més? El 2020 s'aprova la llei de creació de l'Agència de la Natura de Catalunya, a partir d'una proposició de llei que ja cuejava des del 2017. Amb reticències de part d'alguns sectors (els més vinculats a la gran propietat rural, i un discurs rural/urbà ple de tòpics que algun dia també hauríem de desmuntar). Els estatuts de l'Agència, necessaris per a posar-se en marxa, encara esperen. Recordo una reunió telemàtica -deuria ser el 2022- en què semblava que això arrencava, i ens van presentar... el procés participatiu per a la redacció dels estatuts!. I no és fins al juliol del 2024 que se'n fa la informació pública (per cert, prorrogada, per si algú no ha tingut temps de pensar-hi). Quatre anys per uns estatuts, que despleguen unes previsions legals!!!!!. Això és engreixar els adversaris i donar-los més poder del que tenen!!!!. Gouverner, c'est choisir.
Més? El projecte abans conegut com a BCN World, ara com a Hard Rock, i espero que aviat com “aquella fantasmada sortosament morta i enterrada”. Algú sap què en pensem? No, és clar. La necessària responsabilitat de govern, que impedeix fer tot el que voldries -si saps què vols- no ens ha deixat tenir una posició clara, i hem estat sempre a la defensiva, donant explicacions (que més aviat semblaven excuses) i aconseguint la proesa de ser mal vistos pels contraris al projecte, que ens acusaven de no matar-lo, i també pels partidaris, que ens acusaven de no defensar-lo i promoure'l. Té mèrit, eh?.
No vull semblar negatiu. Segur que en tots aquests camps s'han fet coses, i en molts d'altres. Per exemple, en habitatge -parlo pels camps que més conec- s'han fet coses importants -la llei de contenció de rendes, els intents de posar ordre en els habitatges turístics, i més- pero no em sembla que n'estiguem treient el rèdit polític. Explícitament polític. Hem demostrat que a Catalunya hi ha una majoria social i (no sempre) política a favor de polítiques actives en favor de l'habitatge protegit molt més avançades que a Espanya. Que ERC ha format part sempre d'aquesta majoria, i ha servit per arrossegar-hi altres opcions a priori contràries (o sigui, JxC, hereus de CiU). Que si aquestes polítiques no avancen o són directament anul·lades és, en part, per la dreta quan no ve condicionada per l'esquerra (el Mas de les retallades) i en molts casos, per l'hostilitat dels governs espanyols de tot tipus, i l'ús del Tribunal Constitucional. Si amb tot això no som capaços d'explicar que una Catalunya independent podria anar molt més enllà, jo ja no sé com ho hauríem de fer. Més ara que el tema de l'habitatge és cada cop més urgent.
També és molt acceptat que s'ha fet una bona feina a Cultura. No ho poso en dubte, però em costa, ara mateix, identificar un imput concret. Que no hi hagi hagut polèmiques i merders és bo, sense dubte. Que s'hagi gestionat bé també. Però potser falta alguna cosa.
Sé també que havia llocs molt complicats. A Educació ha faltat mà esquerra (i també ha sobrat animadversió per part d'algun sector implicat; Michel Rocard es planyia de tenir un ministre d'Educació -Lionel Jospin- que més aviat semblava ser ministre dels sindicats d'ensenyants). Però això, que sens dubte té una part de veritat, no explica la miopia o la malaptesa d'algunes polítiques i declaracions (que la part declarativa de la política sigui tan important, també és un problema; no nostre o no només nostre, del país).
Tinc la sensació que hi ha hagut un pes excessiu de spin doctors, que deuen haver vist House of cards i ja s'han animat, i ha primat la intriga, l'aparença, la construcció d'un relat -per certa, força matussera-. I segur que consellers, secretaris, diputats, etc, treballen molt, i tenen el temps molt ocupat, i sacrifiquen vida personal i familiar. No en tinc cap dubte. Però no estic tan segur que això sempre sigui útil. Crec que molt d’aquest temps s’escola en reunions, converses, trobades, entre ells/elles (entre “polítics”, que és una expressió que odio). Que hi ha molta feina de passadís –potser necessària- però que molts cops s’acaba justificant (i exhaurint) en ella mateixa.
No hem generat una imatge de govern, de transformacions del país. Hem invertit molt de temps en processos participatius, explicacions, presentacions... ja està bé, la participació, però no pot servir d'excusa per a la no decisió. Gouverner, c'est choisir. Trancher au vif, si ho voleu.
2.9. Una Esquerra endreçada
Això sí que seria una novetat! Som un gran partit, per història, per ambició, per tradició. Som un gran partit, però no som un partit gran. Si algú encara pensa en els partits de masses dels segles XIX i XX, s'equivoca, sobretot quan la informació i la connexió personals, al segle XXI, van per unes altres vies.
Hem d’assumir que som un partit de votants, no de militants. Però hem generat unes estructures teòriques molt per sobre de les nostres possibilitats: executives locals, permanents, comarcals, regionals, sectorials... hi ha més càrrecs (n’hauríem de dir càrregues) que militants. I això s’acaba traduint amb persones que ocupen tres o quatre llocs... que és la millor manera que no facin bé cap de les tres o quatre feines. Hi ha gent que hi és per compromís, per completar una executiva teòrica, però que no exerceix. O càrrecs amb unes funcions teòriques però sense cap traducció pràctica. Hem d’aclarir, simplificar, i fer més àgil. I la militància ha de tenir la sensació de ser tinguda en compte (és a dir, no només ho ha de ser, també ho ha de sentir).
Els circuits de comunicació no funcionen. I parlo un altre cop per l'experiència que conec (que no vol dir que sigui arreu): les assemblees –quan se’n fan; de vegades se supleixen per unes fantasmagòriques “executives obertes” que acaben sent una mena de tertúlia on no s’acorda res- no són llocs de debat i de decisió. Els suposats informes de presidència són, en el millor dels casos, un benintencionat inventari –hi ha tantes seccions locals- i dació de comptes – hem fet això i això altre- amanits amb dosis d’elefant de tòpics i d’arengues d’esplai, però no hi ha informes polítics. És a dir, no hi ha anàlisi de la realitat per a poder traçar directrius polítiques i línies d’actuació. No hi ha anàlisi de la correlació de forces, de les oportunitats, o de les prioritats polítiques. I aquí també hem sobrevalorat la representació institucional per sobre de l’acció política. Tinc la sensació que és més important ser regidor/a, alcalde/essa, president/a, que no pas fer-ne (fer-ne políticament, no administrativament, que en això estic segur que hi deixen molts esforços i hores!).
Inevitable -i irritant- la referència a les estructures B. Irritant pel que van fer, que deixa petita la frase que diu que és pitjor que un crim, és un error. Els mariaxis i les pizzes són cutres; els cartells, indecents. I tot plegat, maldestre, perquè tenir algú que fa un tipus de comunicació (és a dir, atac) que “no queda bé” fer des de les fonts oficials, s'entén, però fer-ho així de malament, no. També ens hauríem de preguntar què és pitjor (que vol dir que tot és dolent): que et muntin una estructura B i no te n'adonis, o que la muntis així de malament? Això va per qui tenia responsabilitats en l'organització. O per qui tenia responsabilitats, ras i curt, a tots els nivells.
Però també cal parlar d'unes altres estructures B, menys vistoses però no per això menys efectives. Parlo, és clar, del que conec, i de cap manera ho vull extrapolar al conjunt, però he viscut i patit com hi havia, al marge dels òrgans oficials o estatutaris, grups de persones, sense cap -o, en tot cas, no tota- legitimitat democràtica, prenent decisions sobre posicionament polítics; és a dir, no només al marge de la militància, també al marge de qui aquesta mateixa militància havia elegit per a fer-ho. Hem confós massa la representació -i legitimitat- institucional i la orgànica. En aquesta darrera fase, ens hem ressentit de primar les institucions, i hem acabat projectant -i confonent- aquesta responsabiitat sobre el partit, quan tenen funcions diferents.
3. I ara què?
Després de buidar el pap, què? Som en un procés congressual, on s'hauria de parlar de tot això, de buscar respostes, de fer-se les preguntes oportunes. Amb contingut, i no amb retòriques buides, emocionals, de vegades lacrimògenes. No sé si he identificat moltes preguntes ni donat gaires respostes; potser no arribo a més, qui sap.
Fins aquí una aportació amb un esforç de racionalitat; amb raons i arguments. Una altra aportació, purament emocional, espontània, seria molt més pujada de to (i per això no la faig). Em veig incompatible, per motius d'higiene i de decència, amb algunes de les persones d'algunes candidatures; i, al contrari, espero que una sèrie de gent de les mateixes candidatures, tingui un paper en la direcció, per vàlua personal.
Però em nego a entrar en un debat (sic) de persones, de retrets, o d'insults. De mitges tintes, d'insinuacions, o de “i tu més”. Ja no tinc edat per això, i em mereixo -ens mereixem- una altra cosa. En cap moment he volgut fer referència a cap de les candidatures anunciades (que segurament dirien que sí, que volen parlar de tot això, i potser tenen textos... però no és això el que ens arriba). Tampoc jo tinc massa esperances que ningú ho llegeixi amb ganes, i , sobretot, sense les ulleres de “A favor de qui va? Contra qui va?”. Vull anar a favor d'Esquerra i de l'esquerra. No m'ho poseu tan difícil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada