Al Camp de Tarragona som notícia, aquest cop per l'operació que ha calgut muntar per resoldre el tall ferroviari. Com és sabut -o hauria de ser-ho- unes obres imprescindibles al túnel de Roda de Berà interrompen la circulació entre Torredembarra i Sant Vicenç de Calders, que és com dir de Tarragona i Barcelona de manera directa. Això se sabia de fa força temps -vaja, jo ho sabia i no tinc cap mena d'informació privilegiada- de manera que s'ha pogut preparar una solució provisional per aquests (previstos) cinc mesos. Parlem-ne, perquè ja n'he fet ús i puc parlar en primera persona.
La veritat és que anava una mica espantat, perquè la premsa local -bé, el Diari de Tarragona- en la seva línia catastrofista habitual, va començar a parlar del caos ferroviari quinze dies abans del tall, i encara ara, que ja fa una setmana que dura i, la veritat, no s'ha enfonsat el món, sembla que li sàpiga greu i continua anunciant l'apocalipsi (“el viernes esto será el Bronx”, periodisme de qualitat) sense rectificar quan això no passa. Perquè, si mirem altres mitjans, de tota mena, és cert que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar, però tampoc és cap desastre. Sobretot si tenim en compte que és una operació gens senzilla.
Però, com deia, ja he passat l'experiència, i en puc parlar, amb el benentès que no pretenc que sigui norma general: parlo per com em va anar a mi.
Divendres 4 d'octubre vaig agafar el tren a l'estació del Passeig de Gràcia, a Barcelona (el viatge d'anada no el vaig fer amb tren). Vaig trobar a faltar, arreu, informació de coses com ara si el bus Sant Vicenç - Tarragona era gratuït. La meva intenció era agafar un tren a les 11.56, que hauria d'haver arribat a Sant Vicenç a les 12,47. El tren, però, va sortir de Barcelona a les 12.05, i va arribar a Sant Vicenç a les 13.08.
L'andana de Sant Vicenç amb dues o tres persones amb aquella armilla fluorescent que indica que són personal de servei... però que no ens deia res. Clar que tampoc no hi havia gran cosa a dir, només que calia sortir de l'estació -tampoc no podíem anar enlloc més- i allí trobaríem els autobusos. Suposo que, a la inversa -venir en bus i haver de trobar el tren- deu ser una altra cosa, i deuen tenir-hi més paper perquè també hi deu haver més dubtes.
A fora de l'estació, més gent fluorescent, i unes tanques amb rètols que indicaven el destí de cada autobús, i un plafó amb els horaris previstos (per la mida de la lletra, patrocinats per una òptica, segur). Vaig poder veure que el meu, cap a Tarragona directe, havia de sortir a les 13.28. Suposo que això és per arreplegar la gent que arribava amb els trens següents, a les 13.06 i 13.13 teòriques.
L'embarcament, una mica caòtic, perquè la senyalització de cada bus, o l'itinerari des de la tanca respectiva no estan gens clars. Tot i això, s'anaven anunciant per ordre, i la gent va respondre raonablement bé. Vaja, que podia ser millor, però tampoc no era cap desastre. Hem sortit a les 13.33, i hem arribat a Battestini a les 14.05. Total des que havia de sortir de Passeig de Gràcia fins que he arribat a l'estació de bus de Tarragona, dues hores i nou minuts. Més o menys una hora més que el trajecte habitual.
La meva impressió, com ja he avançat, és que és millorable, però no és cap desastre. És clar que m'hagués agradat més rapidesa, però tots sabem que una ruptura de càrrega comporta un temps. És molt probable que, si el tren hagués arribat a la seva hora a Sant Vicenç, tot plegat s'hagués escurçat una mitja hora (un bus a les 13.00).
Crec que l'operació està raonablement plantejada, però que falta polir allò que, en transport, es coneix per “la darrera milla”, que seria l'atenció més personal (per trobar el tren o el bus, per orientar l'embarcament...) i que això -que es pot anar polint a mesura que hi hagi més experiència- té més a veure amb la selecció i formació de personal, que em temo que deu haver estat un curset accelerat i poca cosa més.
Sempre recordaré, per contrast, el que m'explicava un conegut que va fer de voluntari olímpic, el 92. El van posar de xofer d'un dels sàtrapes del COI, i l'havia de dur de l'hotel, a Sitges, a les instal·lacions olímpiques (no sé si a totes, o només algunes). El fet és que es va passar setmanes fent el trajecte Sitges – pavellons (o el que fos) no sé quantes vegades, per itineraris alternatius per si hi havia algun imprevist, per tenir dominades totes les rutes (encara no hi havia navegadors!) en el que em sembla un bon exercici per assegurar que podia fer bé la seva feina. Ho dic perquè, pel que sembla, ara s'ha donat el cas de conductors de bus que es perdien pel camí. Allò de la formació.
No pretenc que la meva experiència sigui la norma de tots aquests cinc mesos. És més, estic segur que hi haurà incidents que, quan t'atrapen, et posen de molt mala llet. Però també em faig el càrrec d'una operació molt complexa, amb imponderables -l'espai a l'estació de Sant Vicenç és el que és- i que demana una mica de comprensió i de paciència, que no són incompatibles, de cap manera, amb la crítica a allò que no va, i a la revisió contínua per a corregir errades i millorar. Però sí que em sembla incompatible amb l'actitud de desastre absolut, de “piove, porco governo”, que hi ha en alguns sectors i en alguns mitjans. No n'hi ha per tant. I si de veritat només són cinc mesos, ja estarà bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada