Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix) - 2

 

2. Sobre l'esquerra i l'Esquerra

Com vull l'esquerra? I l'Esquerra? I les poso les dues perquè crec que, a sobre, patim també la desorientació de l'esquerra (de les esquerres?) europees, la desorientació d'una socialdemocràcia poruga, sense idees, a remolc de l'embat ideològic del neoliberalisme, que ha amagat tots els seus referents històrics, que compra el relat de la dreta sota la fórmula de “no hi ha alternativa” i que ha renunciat a transformar i es limita a administrar millor, a fer-se perdonar els orígens, i a diferenciar-se per elements secundaris o cosmètics. A acontentar una sèrie de minories -que segurament ho necessiten; això no és incompatible- però no a canviar el món. Un món, a més, que ve definit per uns altres.

2.1 L'esquerra de la llibertat

L'esquerra s'ha deixat prendre la bandera de la llibertat. La dreta -de vegades la més extrema- se l'ha fet seva de manera perversa (allò que la llibertat és prendre una canya en plena pandèmia!) però també hi ha ajudat una esquerra que es pensa que té l'autoritat moral per dir-li a la gent què ha de fer i què no, que ha insistit més en regular (eufemisme de prohibir) coses personals, i que ho ha fet, a més, de forma potinera. No es tracta de comprar el relat d'aquells carallots que diuen “ara no es pot dir res” però sí de canviar el to amb que es proposen certes coses; un to arrogant, prepotent, de set-ciències o de barrufet rondinaire. Un exemple (i estic preparat per rebre per tot arreu, tranquils) seria l'ús de determinat llenguatge igualitari: em remeto a l'autoritat de la Carme Junyent, que deia que això del totis, o de la duplicació permanent (que no ho era: la concordança absoluta hauria fet els textos il·legibles) eren inútils. El llenguatge és reflex de la societat, i una societat heteropatriarcal ha generat un llenguatge heteropatriarcal. Però canviant el llenguatge no canviem la societat, és a la inversa. Però, mentre, tenim la gent entretinguda. I així, amb moltes coses.

L'esquerra ha de recuperar i fer-se seva la bandera de la llibertat. De la llibertat personal i de la llibertat col·lectiva. I una premissa principal de la llibertat és la igualtat d'oportunitats: per a poder triar, has de ser lliure, i no n'ets si no tens feina, o casa, o salut, o educació. Per això aquests elements són fonamentals per a la llibertat, i així els hem de tractar. Cada cop que algú oposa la llibertat a les polítiques que busquen assegurar-los per a tothom, el que fa és usar la llibertat per al privilegi. Però mentre no assegurem aquesta relació, mentre abandonem el concepte de llibertat a escapolir-se de les polítiques que intenten assegurar un punt de partida mínimament igualitari, ho tenim perdut.

Hem deixat -estem deixant- que la dreta, i sovint l'extrema dreta, titlli de “ideològiques” les propostes o idees que no li convenen (sobre feminisme, educació, el que sigui). Com si el que fa la dreta no fos ideològic! Però, és clar, si les ideològiques, les connotades ideològicament són les dels altres, això els permet fer passar les seves -igualment ideològiques- per “normals” o de “sentit comú”. Una manera com una altra de deshumanitzar l'esquerra i de fer-la passar per estrambòtica.

Però això també passa en més àmbits. Cada cop que Salvador Illa i el PSC fan gala d'haver tornat a la "normalitat" ens estan dient que, abans -no sé fins quant abans- no n'hi havia, de normalitat; és a dir, que els governs independentistes no eren normals? Això no és deshumanitzar o connotar negativament? Només és normal un govern del PSC? Si això ho arriba a verbalitzar (pensar ja ho pensava) l'antiga CiU, tots els intel·lectuals orgànics del PSC se li haurien tirat a sobre.

La llibertat sovint s'invoca com a no intervenció, i això permet situar a una mena d'extrema esquerra tothom qui no compra això. És igual que hi hagi qui, amb la mà dreta, demana al Govern/Estat que no s'hi fiqui, i amb la mà esquerra demana fortes subvencions o indemnitzacions que el que fan és socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis. El discurs -ja se n'ocupen alguns mitjans- és el de la llibertat. Hauríem de recordar que la premissa per a la llibertat és la igualtat, allò que en dret s'anomena igualtat d'armes. La tenim, ara? Seria molt discutible... anem amb un exemple. Recordeu el qui va ser president de Foment del Treball i de la CEOE, Joan Rossell? Fill i nebot dels promotors i del director del Banc de Madrid, aixeca la bandera d'empresari... sense haver fundat mai cap empresa, sempre s'ha anat col·locant en consells d'administració per relacions familiars, personals o institucionals. I potser és un bon gestor, qui sap, però no encaixa gaire amb aquell perfil hagiogràfic de l'empresari “que s'arrisca, que s'hi juga el patrimoni, que innova, que batalla dia a dia...”. Que hi és, aquest empresari, i que ha de ser el nostre aliat.

Però una esquerra de la llibertat no vol dir una pràctica funcionarial, estatista i dirigista. Vol dir marcar regles de joc justes. Michel Rocard -més bon ideòleg i proposador que polític pràctic, tot s'ha de dir- quan va ser primer ministre de França va elaborar una circular sobre maneres de governar. En un resum molt resumit hi deia:

“L'acció de l'Estat ha de passar de la gestió directa al “fer fer”; del “fer fer”, a la incitació; de la incitació a la definició de les regles de joc”.

Un bon programa que, això sí, implica també més coses. La primera, que els agents implicats -socials, civils, econòmics, culturals- estiguin en condicions i en disposiciò de fer, de respondre a la incitació, de compartir i complir regles de joc. Ho tenim, això? Em temo que no gaire. Admetem que tenim una societat civil dèbil, clientelar, massa depenent dels recursos públics, i sovint amb uns models de comportament molt antiquats. La segona, que aquest canvi de papers no vol dir, no ha de voler dir, un debilitament dels poders públics. Allò de “Estat poc, ni que sigui català” que deia un ex-secretari general d'ERC s'ha de matisar: poc, però no dèbil ni fluix; poc però capaç i amb mitjans per a fer bé el que decidim que ha de fer. Està bé que el sector públic, en un sentit extens, s'aprimi, però no és el mateix perdre greix que massa muscular, de la mateixa manera que no és el mateix créixer que engreixar-se.

L'esquerra, doncs, hauria de treballar per a enfortir aquesta societat civil extensa, per a negociar -i, si cal, fixar- regles de joc justes, i tenir mitjans i autoritat per a fer-les complir. I això no és el gosplan, per molt que alguns gurús soi-disants liberals s'exclamin.

2.2. L'esquerra que s'entén

Per fer això -i moltes coses més- per a poder convèncer, argumentar, seduir, cal que se'ns entengui. I això vol dir parlar clar, i abandonar aquell idiolecte propi d'iniciats, ple d'eufemismes i de correccions polítiques, que resulta absolutament incomprensible.

I el primer per a fer-se entendre és dir coses, i coses amb sentit. No és el mateix parlar que dir coses. Prou de discursos plens de tòpics, de llocs comuns, de significants buits amb els quals tothom pot estar d'acord, però que no diuen res (“Volem una ciutat amable, oberta, amb respecte per a infants i gent gran, activa, inclusiva, segura”. Val, i això què implica?).

Deixem-nos -o, almenys, reduim-les- de línies vermelles, ultimàtums, i afirmacions rotundes sobre elements que no controlem prou. Haver de menjar-se les pròpies paraules, ser vulnerables a l'hemeroteca, és un preu que inevitablement s'ha de pagar, en política, però això no vol dir que no ho tinguem en compte. La gracieta d'un tuit, que dura el que duren les coses a twitter/x (és a dir, un sospir) ens pot perseguir durant anys. Recordem les 155 monedes de plata, o el “doneu-me 68 diputats i proclamem la independència”. O, més cap aquí “no votarem mai Illa com a president”. I que consti que jo vaig votar sí a l'acord.

Això es veu sovint als programes electorals. Un brindis al sol, un dibuix d'una arcàdia feliç, on primem els objectius -a on volem arribar- molt per sobre dels mitjans -com ho farem-. Amb més adjectius -sostenible, just, equitatiu, inclusiu, de qualitat...- que no pas els substantius, el què concret. Hauríem d'assumir -i tenir-ho en compte- que, quan ens presentem a unes eleccions, seria bo cenyir-nos al marc d'aquelles eleccions, a les possibilitats reals -legals i econòmiques- del que volem i del que podem (i això no és incompatible amb voler més). Tenir en compte el context temporal, polític, social. I que anem a cobrir un període de quatre anys, en el qual cal -no només cal, és imprescindible- plantejar propostes a més llarg abast, pero on la gent te dret a saber què es pensa fer en aquell període.

Hem de ser capaços de formular propostes clares, concretes, que es mullin (però d'això en parlaré més endavant). Si la gent té la sensació que se li dona gat per llebre, el més probable és que això passi. O que no es tingui res a dir.

2.3. L'Esquerra emancipada

L'Esquerra necessita completar les seves emancipacions. Necessita culminar un procés d'emancipació que va iniciar el 1996.

Emancipar-se respecte Convergència. L’ombra del pujolisme, l’aura de la presidència de la Generalitat, i un partit reconstruït el 1977 més sobre el record del que va ser que no pas sobre un projecte de futur, van fer que, durant molt anys, fos possible aquesta dependència d’ERC envers Convergència. Fins i tot després de la renovació de l’any 1986, va pesar més ser una mena de consciència crítica d’un determinat nacionalisme -concepte que sortosament hem anat desterrant del vocabulari polític català- que no pas una opció de canvi. No és per res que els protagonistes d’aquella esperpèntica escissió del PI de deu anys després -Colom, Rahola, i uns quants més- han acabat als rengles de l’antiga Convergència i l’actual JxC.

Però aquest procés d’emancipació, aquest “matar el pare” que diríem en una psicoanàlisi d’estar per casa, és lent, i potser és ara el moment en què ha de culminar, després d’anys de tremolor de cames, o de no saber aguantar les envestides -polítiques, mediàtiques, interessades, i des de totes les bandes- a cada diferència o enfrontament amb aquest món. El nostre concepte de la nació, el nostre concepte del món, de les transformacions necessàries, ens separa massa. Ens podem trobar en qüestions concretes, ens podem parlar -faltaria més!- però no barrejar-nos, confondre'ns, i encara menys supeditar-nos-hi, com voldrien.

No és aquesta, però, l’única emancipació necessària, imprescindible, per a ERC. Al costat del complex de no ser prou catalans/indepes, en funció de qui té el privilegi de decidir qui és català i qui no, hi ha, també, un complex de no ser prou d’esquerres, a ulls de qui es considera “l’esquerra” per definició. Una definició tan irrebatible que es veu que les coses “són d’esquerres” perquè les pensen/diuen/fan uns que “són” l’esquerra. Encara és pitjor quan part -molta- d’aquesta esquerra exquisida actua a partir d’una autoatorgada superioritat moral, de definir el que es bo o dolent, fins i tot a nivell de conductes personals, en una visió eclesial de la política que pretén regular conductes i expressions. Un regal per a la dreta –sovint la ultradreta- que es pot apropiar del concepte “llibertat” i fer-ne un ús pervers. No cal anar gaire lluny, per veure-ho, i ja n'he parlat.

Per por de ser titllats de dretes, ens apuntem a totes les protestes fetes des de l'esquerra (o d'una suposada esquerra). A totes les plataformes salvemelquesigui hagudes i per haver. I n'hem de fer un casus belli. Recordeu les lluites contra la MAT de Girona? Més de quatre alcaldes de CiU s'alineaven contra la MAT, però CiU, al Parlament, la defensava. I no passava res. En canvi, si això ens passa a nosaltres, tenim una mena de trauma. Assossec.

El mateix amb altres qüestions. De veritat hem de defensar Cuba o Venezuela? Jo no vull caure en els extremismes de la dreta, però hi ha coses indefensables, i de vegades no sembla clar on som. Amb tota la poètica de la història que vulgueu, no m'agrada un país sense llibertat d'expressió, sense llibertat d'associació política o sindical, i sense eleccions lliures, i d'on molta gent en fuig.. El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. (i sé que Venezuela no és exactament així, però, a banda que té una qualitat democràtica força deficient, també em fa una certa vergonya estètica).

Malgrat totes les imperfeccions que té, sóc europeista, i si la Unió Europea no existís, l'hauríem d'inventar. I millor dins que fora per a intentar canviar-la. I penso coses semblants -però no iguals- amb l'OTAN, i això que fa més de quaranta anys formava part del comitè Anti-OTAN de Tarragona, però tampoc ho resoldrem ara. Sí que penso, però, i més enllà del que són, que una postura flexible sobre això ens ajuda (però no garanteix res) de cara a la independència. N'hauríem de parlar. No pot ser que ens acabem autoubicant tan a l'esquerra -sovint només en aparença- que ens allunyem del que som, del que fem, i de la majoria del país, només per un absurd complex de no semblar prou d'esquerres. De segons quina mena d'esquerra, millor lluny.