Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix) - 1

 

Començo avui una sèrie d'apunts sobre Esquerra (també sobre l'esquerra). Una primera versió la vaig fer la segona quinzena de maig, després de les eleccions, però només va circular en petit comitè. Ara, corregida, augmentada, actualitzada, la publico per a coneixement general (o, almenys, el que doni de si aquest blog d'estar per casa). Encara que no ho citi, un dels textos de capçalera que he volgut tenir molt en compte és “Principi de realitat” de Jordi Muñoz; un llibre del 2020, absolutament vigent, i que recomano molt.

Ho dic sempre, però ara encara més: els comentaris seran molt benvinguts (llevat de si són insults, desqualificacions, o gracietes).

Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix)

ERC és a l'ull de l'huracà, per (de)mèrits propis, i per alegria de qui vol fer sang. Tothom parla, opina, pontifica, sentencia (algú també voldria executar) sobre què és i que hauria de fer ERC. Doncs mira, ja no ve d'un, i jo també m'hi poso. A més, tinc la mica d'autoritat que em pugui donar el fet d'estar-hi vinculat de fa més de trenta-quatre anys, i d'haver vist de tot. El trist privilegi de l'edat.

De què va això que escric? No va de persones, que, malauradament, és el debat/soroll més general. No hi va perquè crec que ens convindria, ens convé, molt més parlar de futur, de propostes, d'idees. No hi va perquè a totes les candidatures anunciades hi ha gent que em cau bé, gent que crec que han de tenir un paper a l'esquerra i a l'Esquerra, gent que conec i sé que valen. També gent que no conec i que, per tant, no tinc motius per a no confiar-hi (però tampoc per a creure'ls a ulls clucs: pus parla català, vejam què diu). I també gent que malauradament sí que conec i que sé que són persones incompetents, o tòxiques, que preferiria tenir lluny (i tot plegat és un eufemisme del que n'hauria de dir, però m'ho callo: hi ha absoluts miserables, trepes, i malparits/des). Però això passa a tot arreu. Fins i tot hem vist reaparèixer persones que,això sí, complien novament el paper de doberman que els és usual (i que continuo considerant tòxiques).

També he dir que soc, per ara, molt pessimista. Crec que tot plegat s'ha enverinat de tal manera que no sé si qui guanyi sabrà guanyar, ni si qui perdi sabrà perdre. Em temo que ho tancarem tot en fals, i, llevat de molta feina discreta, pacient, negociadora i generosa, ens esperen uns anys propers difícils fins que no afrontem les coses i fem el reset necessari: generós, donant sortides dignes a qui les mereix, fent net de comportaments indignes i també d'hipocresies no creïbles. Tindrem, doncs, una llarga travessa del desert -no serà la primera- i falta veure qui està disposat a fer-la, a recollir els vidres trencats, i qui, en canvi, abandona el vaixell.

Podria dir ara què em semblen cadascuna de les candidatures. Ho he fet en petit comitè. Però com que no aportaria res per a millorar, ho deixo estar (Manolo, la teva definició sobre les eleccions al Barça de l'any 1989 m'ha servit de molt).

I per acabar: això no va de persones, però hi ha persones. Com vaig dir parlant de l'acord ERC-PSC, a més dels motius racionals, hi ha els emocionals: veient qui hi ha en alguna candidatura, venen ganes d'anar a una altra. I a la inversa.

1. Idees generals

Mirant enrere (però no massa)

En qualsevol anàlisi que es vulgui una mica seriosa cal fer una mica d'història: saber d'on venim, si més no en aquells aspectes que tenen relació amb la crisi actual. De fet, una idea força estesa és que una de les raons de la crisi de l'independentisme és la manca d'un relat compartit sobre el que ha passat aquests darrers anys. Crec que a ERC això també passa.

Em semblen imprescindibles algunes reflexions sobre el paper d'ERC en relació a l'estat actual de l'independentisme.

Durant molt de temps, l'independentisme era una posició excèntrica (excèntrica, fora del centre, no una raresa patològica!). Estava situat fora del tronc central de la societat i de la política catalanes, era residual. D'entre les opcions polítiques, només ERC assumia l'independentisme i, a la vegada, tenia vocació institucional i de govern.

Hi ha dues grans fites, a ERC. Els anys 90 s'aconsegueix normalitzar institucionalment l'independentisme; tot i que en una posició molt minoritària, hi ha independentistes al Parlament que parlen, proposen, esmenen, negocien, i voten. I, ara, gràcies a ERC -no només, però sobretot- l'independentisme és al tronc central de la política catalana; no majoritari, però tampoc no negligible: no es pot fer política a Catalunya al marge de l'independentisme.

Ara bé, aquest paper d'ERC va fer que durant molt de temps fos el refugi de molts independentistes, més enllà de les fronteres ideològiques d'un projecte polític propi dels estats i de les societats més normalitzades. Hi havia gent, militància i electorat, que confiava en ERC per indepe, sense compartir del tot un determinat model de societat. Això també va propiciar unes fronteres difuses, si bé situades en un espai de centre esquerre, que és el majoritari a Catalunya. Teníem gent -potser encara la tenim- que és "molt, però molt, independentista" i jo sempre m'he preguntat com es mesura això: hi ha algun aparell, un independentòmetre, que permet mesurar la concentració d'independentina a la sang?. En fi...

Aquest escenari es comença a esquerdar amb les contradiccions que suposen els dos tripartits -especialment el segon- i per la digestió del procés estatutari i de la crisi econòmica. ERC s'obre en canal perquè el model que havia funcionat fins aleshores, de doble llebre -nacionalitzar l'esquerra, fer més exigent la dreta catalanista- no dona més de si.

El canvi de cicle del 2012 -que no deixa de ser un èxit pòstum de l'ERC dels 2000- ens agafa amb el peu canviat, en la mesura que encara hi ha -això també passa ara- qui llegeix ERC com el partit indepe de sempre, sense assumir que, quan l'independentisme s'eixampla i es normalitza, cal resituar-se. Ja no tenim la quasi-exclusiva, i l'elector pot triar més. Això és bo per al país, és clar, perquè ens normalitza, però si encara funcionem amb l'esquema de ser “els independentistes” ens enganyem. No som els únics, i hem de ser alguna cosa més.

I què ha passat en aquest darrer cicle electoral?

Una part significativa de l’electorat ha passat a votar PSC. Vot útil, vot guanyador, o vot que frena la dreta –sobretot a les generals- o que no volia que pactéssim (més) amb Junts. De tot. També hem perdut vot per l’abstenció Recordeu que, al 2017, l’antiindependentisme va votar en massa, com mai no ho havia fet? Doncs també l’independentisme té votants que només es mouen en moments d’excitació, i aquests no ho són. Hem perdut vot cap a Junts, sensible a discursos èpics d’unitat i de restitució. I algunes coses s’han escapat cap a l’extrema dreta estelada (allò que dèiem: ERC ja no és “el” partit indepe, i la gent es ressitua). Es ressitua tant que alguns militants han passat a Aliança Catalana; està bé que hagin marxat de casa si pensaven així, però això demostra la barreja que teníem. Alguns han passat a la CUP? Segurament, però els vasos comunicants de la CUP ho són molt més amb Junts (les enquestes deien que preferien Puigdemont a Aragonès en una proporció de quatre a un; és el que passa amb alguns nens de casa bona que juguen a ser radicals). A partir d’aquí, caldria reflexionar sobre com podem retenir vot que dubta entre PSC –per cert, el PSC més espanyolitzat i més dretà que mai- i nosaltres. No sé com fer-ho, però dubto que un excés d’agressivitat sigui la millor manera. La gent no vol que la facin sentir culpable per haver votat una altra cosa.

Aixecar la mirada temporal i partidista. El desembre de 2017, més d’un milió de votants va optar per la papereta de Ciudadanos. Caricaturitzar això dient que són uns fatxes espanyolistes potser calma consciències, però és estúpid. Per començar, si hi hagués un milió de fatxes, aniríem molt malament. No, en aquest milió hi ha fatxes, sens dubte, però hi ha, sobretot, molta gent com la que trobem a la cua del súper, a l’ascensor de casa, recollint la canalla a la piscina o al bàsquet, a l’AMPA, o al centre de dia. Gent com nosaltres, que paga hipoteca, pateix rodalies, i compra a les rebaixes. Gent, això sí, que es va sentir agredida, o es va espantar, amb el procés. Gent a qui hem de conèixer –aquest és el primer pas- i convèncer (i primer de tot, escoltar) que això de la independència no va contra cap identitat; som independentistes de l’estat espanyol, no antiespanyols a seques. Els putaespanya són exabruptes propis del nen que diu una paraulota al dinar de Nadal i riu de la impressió que causa, però no serveixen per a res, i segurament generen anticossos.

El 2017, a més, es va produir un fenomen que no hem analitzat ni usat prou. Per un cop, el vot que es va reagrupar en clau nacional (en aquest cas antiindepe) va ser l’espanyol, mentre que l’elector indepe tenia un panorama mes normalitzat, i podia triar entre diverses opcions –JxC, ERC, CUP-. El 2017 va servir per comptar antiindepes (entre els quals, com he dit, hi havia de tot). De fet, Ciudadanos va ser el Junts pel No. I més enllà d’analitzar aquest milió de votants de C’s -que també- ens hagués calgut una mirada diferent a l’altre milió de vots que no va anar ni a l’independentisme ni a l’antiindependentisme més clar. Si no som prou –i no en som- hem de ser més, i aquests més només vindran dels que no hi són ara. Faves comptades. Cal conèixer, escoltar i seduir, i no insultar o menysprear. I això no són fórmules fàcils com “eixamplar la base” –per molt que siguin veritat- i que s’esgoten només enunciades. Vol dir una praxi permanent, sostinguda, i ben pensada, i no uniforme.  

Independentismes

Com he dit, hem deixat de ser “els” independentistes, per ser “uns dels” independentistes. Però això vol dir moltes coses. Quan l'independentisme passa a ser un dels troncs centrals de la política catalana l'establishment ha buscat sempre minimitzar-lo, quan no negar-lo. Amb la col·laboració de part de l'independentisme, especialment del recent. Només cal veure les múltiples referències a una suposada “unitat” de l'independentisme, ja sigui per demanar-la, o per posar de manifest que no hi és. Heu vist mai que la Vanguardia -mascaró de proa de l'ordre immutable de les coses- faci notar que els partits no indepes no van junts a les eleccions? No, és clar. En canvi, hi ha contínues referències a la manca d'unitat indepe, al fet que hi ha moltes candidatures, etc.

I això, el que fa, és alimentar la idea que, per una banda, hi ha les opcions normals, les que s'ocupen de les coses, i per l'altre les rares, les que s'ocupen de la independència (i ho destorben tot). El problema ve quan una part de l'independentisme -també alguns de nosaltres- compra aquest marc mental, sense adonar-se que això ens torna a la perifèria, a la marginalitat. La dreta ara independentista, que no vol presentar-se com la dreta que és (perquè saben que el país és molt més avançat, progressista, d'esquerres... el que vulgueu) i, a la vegada, no volen perdre la direcció del catalanisme polític (com la van poder quasi monopolitzar, amb l'ajut inestimable de la miopia de bona part de l'esquerra catalana, és una altra història; apassionant, però ara no toca) aquesta dreta necessita l'esquer de la unitat per a dissimular que és de dretes (ara en diuen "transversals", com l'Eix). Pero sempre manant, això sí.

El discurs de la unitat -que, en el fons, vol dir subordinació de tothom a la seva direcció- és l'excusa per a mantenir-nos en un estadi subaltern. La prova, les dificultats per a formar govern el 2021 i les resistències a reconèixer la primacia d'ERC. O, sense anar més lluny, la rebequeria infantil de no voler reconèixer ni tan sols la presidència en funcions després de la destitució de Quim Torra (el títol acordat era de “vicepresident, conseller d’economia i hisenda, i president interí í en funcions de substitut”. Apa, ja està).

Això té un rerefons important, que és la idea de nació. Històricament, han conviscut dues concepcions de la nació, i això ja des dels temps de Valentí Almirall i de Torras i Bages. Una idea de la nació com una mena d'esperit immortal, que ve de sempre, pròpia del romanticisme, del Volkgeist, de Herder. Per altra banda, una idea de la nació com un constructe social democràtic, el plebiscit permanent de Renan. La nació, parafrasejant Shakespeare, és la gent. La nació es fa dia a dia, no és una herència inamovible. I entre aquestes dues idees, que van molt més enllà d'una burda simplificació “dreta-esquerra”, és on ha anat circulant el catalanisme polític. A la primeria del segle XX, hegemonitzat per la Lliga i per aquella idea romàntica. Als anys trenta, per l'ERC, que guanya, no perquè incorpori el llenguatge i l'imaginari de la Lliga, sinó perquè és capaç de guanyar-se les esquerres abstencionistes o anacionals.

Però als anys setanta i vuitanta, i especialment després de la sorprenent victòria de CiU a les primeres eleccions, es consagra -per abandó de les esquerres catalanes majoritàries- l'hegemonia ideològica de CiU (i de la idea romàntica de nació). Convençuts com estan de ser “els catalans”, els amos del país, quan no l'encarnació del país, donen carnets de catalanitat, aprofitant l'autoritat que els ha cedit l'abandonament de l'esquerra. Una esquerra que, en la seva miopia, acaba abonant un cert anticatalanisme perquè, és clar, si “els catalans” genuïns són de dretes, aleshores és progre ser a-català (o anticatalà a seques). És quan es justifiquen aquelles atzagaiades d'escriptors progres dient que, a partir d'ara, escriuran en castellà “per fotre el Pujol”. I CiU, encantada amb el regal, és clar. Encara que això fes mal al país.

Això va canviar. El mateix 1999, el PSC més catalanista, amb Pasqual Maragall, treu els millors resultats. Els tripartits -especialment el primer- van començar a canviar aquesta percepció, però ho van fer havent d'aguantar dues oposicions. Per una banda, una esquerra esclerotitzada, subalterna, que havia acceptat sense cap mena de problema aquell repartiment de papers, i que ara no entén que els seus, els que estaven contra el Pujol, i la dreta, i el catalanisme -que tot era el mateix, a partir d'un soleturisme malentès i excessivament simplificat- promoguin un nou estatut, amb uns conceptes que no entenen; per l'altra, una CiU que veu com se li disputa la propietat del país, amb propostes que mai no havia gosat plantejar en clau nacional. Els primers van propiciar l'aparició de Ciutadans; els segons, una subhasta nacional a l'alça, purament instrumental, que es van petar en una tarda a la Moncloa, per rebentar el govern i recuperar el que sempre han pensat que és seu per designació divina (“han entrat lladres a casa i ens ho han robat tot”, Ferrusola dixit).

Independència per a fer què?

Però, a més, conviuen dues idees sobre la independència. Una més finalista, la independència per la independència, i “després, ja veurem”. Un recanvi, més que un canvi. Una idea abstracta, diferida, que s'assembla a la idea d'aquells per als quals una república seria com seguir igual, només que elegint una presidència de república enlloc d'un rei.

És això el que volem? Jo no. Jo crec que la independència és, sobretot, per a canviar les coses, no només una frontera i el color del passaport (que també, eh?). La independència em sembla una condició necessària per a poder alliberar tot el potencial transformador que intueixo majoritari en la societat catalana. Crec que els valors majoritaris, la concepció del món, la idea de societat, són, a Catalunya, molt més avançats que a Espanya (i també més avançats en la societat que no pas en la seva expressió política institucional). Espanya, aquesta Espanya eterna, sòlida, petrificada, estructural, és un pes mort per al futur d'una Catalunya que té necessitat, voluntat i capacitat d'anar molt més enllà. Per això, per a poder canviar de veritat, la independència és una necessitat però no un objectiu que s'esgota un cop assolit; un instrument bàsic però no una necessitat per ella mateixa.

I també és una necessitat per a la supervivència de la nació, fatalment condemnada sense els instruments d'un estat a favor, i amb un estat -de fet dos- en contra. Però d'una nació que anem construint dia a dia, a partir de la gent, de valors heretats però reinterpretats, de valors que hem de poder posar en comú com a espai compartit, especialment quan una quarta part de la població de Catalunya té orígens fora de Catalunya: la catalanitat, una catalanitat moderna, amable, diversa, ha de ser el terreny compartit, l'espai de civilitat democràtica imprescindible.