Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix) - 3

 

2.4. L'E/esquerra amb memòria

En aquesta imprescindible renovació, cal no oblidar les arrels, especialment quan cal sortir de la desorientació de l'esquerra europea. A ERC, tenim un punt de partida magnífic, per això.

Històricament, des dels seus inicis, ha practicat una esquerra àmplia, no dogmàtica, pragmàtica, no basada en codis i manuals genèrics i atemporals que més aviat semblen un catecisme. Però en lloc de fer-ne bandera i d’aprofundir-hi teòricament i intel·lectualment, sembla que ens n’avergonyim, i sovint copiem -o ens hi inspirem- llenguatge, actituds i propostes d’una esquerra exquisida, arrogant, que viu del passat, i que dona lliçons.

La tradició de les esquerres catalanes és profundament antiautoritària; no només - que també, i molt- pel pes de l’anarcosindicalisme (i hauríem de posar molt més l’accent en el sindicalisme que en l’anarco) també per l’entrada de l’esquerra menys “ortodoxa”. Al món del socialisme, a Catalunya va tenir molta més entrada el discurs i la praxi d’un Jean Jaurès -republicana, democràtica, pragmàtica, reformista de veritat- que no pas l’orientació de Jules Guesdes, d’un marxisme oficial, fet de regles i de dogmes, gairebé eclesial (vaja, el del PSOE de Pablo Iglesias). Potser per això, a Catalunya, van tenir més èxit els discursos de Serra i Moret o de Campalans, o el marxisme heterodox d’Andreu Nin o de Joaquim Maurin. Això també és la nostra tradició, i l’hem de fer valer

2.5. L'esquerra que pensa

Per fer tot això, ens cal ser també productors d'idees, de pensament. D'ideologia, si voleu. Necessitem, doncs, desenvolupar –i fer-ho amb un cert gruix, no amb arguments que caben en una piulada- conceptes com el de llibertat, per no regalar-lo a la ultradreta, el d’igualtat –que no uniformitat- començant pel principi, que és la real igualtat d’oportunitats, el de comunitat –és a dir, l’autoorganització, la cooperació personal, l’empoderament-. Treballar la idea de nació, de nació no essencialista, d'identitats múltiples. Ningú ha de deixar de ser el és per ser també català, i cadascú és català a la seva manera. Si els valors compartits en aquesta idea de catalanitat són positius -una idea de llibertat, de progrés, d'antiautoritarisme, de pactisme des de la igualtat, avancem. I, sobretot, desarmem (una mica) aquelles estúpides acusacions de supremacistes, ètoincs, i no sè què més.

Això demana reflexió teòrica, aplicabilitat, i difusió, i aquesta darrera demana complicitat amb qui és capaç de crear opinió. Cooperació, que no fitxatge i utilització. La barroeria en divulgar determinats missatges, la descarada adscripció partidista, anul·len qualsevol benefici (si no són fins i tot contraproduents). No cal tenir gent en nòmina, ni que facin propaganda descarada. Però sí tenir complicitats de fons amb les idees de fons.

La Fundació Irla ha fet -fa- una feina magnifica en el camp de la recuperació de la memòria. No tinc tan clar que ho faci per a obrir camins teòrics sobre nació, democràcia, o esquerra. Sé que fa coses: la revista Eines és digníssima; també les publicacions amb la Fundació Coppieters. Però tinc la sensació que acaben essent una mena de circuit tancat, per a iniciats, d'una certa autocomplaença i que, en tot cas, necessita millorar, i molt, la seva capacitat de difusió.

La Fundaciò pot tenir -crec que hauria de tenir- el paper de laboratori d'idees, de propostes, d'avançada d'aquelles coses que potser encara no es poden dir o fer des de la posició del partit a les institucions, de projecció de les idees -quan se'n tenen, és clar- més enllà del perímetre “Esquerra”. És la tercera pota d'incidència: el partit, la presència a les institucions, i la Fundació. El partit instrumental, de relació amb la societat, d'activisme, d'articulació de gent compromesa. Les institucions -i especialment el Govern: l'objectiu d'un partit és governar, per a canviar les coses- on hem de tenir clar que ens devem a tot el país, no a la militància estricta. La Fundació, avançada d'idees, exploradora de conceptes, sense la responsabilitat immediata del Govern, i amb la llibertat de no ser qui es presenta a les eleccions. Sé que és un exemple que no agradarà, però és el millor que se m'acut: la FAES -ara formalment desvinculada del PP (però no enganyen a ningú) i també amb molts més mitjans econòmics i mediàtics, és cert- fa una feina d'estendre idees, de proposar polítiques, d'influència en cercles pensants i mediàtics, molt efectiva.

Ens ho hauríem de pensar. Convertir -o, en tot cas, reforçar- la Irla com a think thank, com a marc on debatre i irradiar propostes en matèria d'identitat, de nació, de tots aquests conceptes ara monopolitzats -o gairebé- per la idea pujolista de nació (ho sé, és excessivament reduccionista, però ja m'enteneu) o pel neoliberalisme. Si el debat el marquen aquests elements, guanyaran. Que no sigui per incompareixença del contrari.

2.6. L'esquerra nacional

(Sé que aquest és el nom d'una de les candidatures, però és pura casualitat)

Com he dit abans, celebro que el concepte “nacionalisme” hagi quedat desterrat dels papers, discursos, opinions, programes, propostes, d'Esquerra (hi ha quedat, oi?). No és presentable al món, per les connotacions que té. I no volem -jo almenys no vull- ser “especial” al món, sinó d'allò més normal i corrent. Com em deia algú a qui tinc un gran respecte, el millor de ser independents és que no haurem de pensar-hi més, i ens podrem dedicar a canviar el món, començant -peró no limitant-nos-hi- al nostre tros de món.

Una esquerra és nacional quan té la seva nació com a marc mental. I això no és incompatible amb assumir que encara som dins l'estat espanyol -com per haver-ho oblidat!- però hi ha prioritats. Ara bé, tota la nació. I amb això no em refereixo al marc dels Països Catalans -que també, però hi hauria molt a dir de la manera amb què històricament ho hem encarat- sinó al marc de Catalunya.

Vol dir, sobretot, assumir la diversitat de Catalunya. Esparvera llegir/sentir anàlisis del país i de la gent com si tot fos com Vic o com Sant Adrià del Besòs. O distingint a penes entre metropolitana/no metropolitana. Deixant de banda, que no és poc, que la definició de què és metropolità donaria per parlar molt, aquesta divisió és excessivament simple (com la de ciutat/rural, per exemple) i més si se’n vol fer una lectura política. Per que, a veure, tan metropolità és Sant Adrià del Besòs com Sant Cugat del Vallès. I ben diferents que són. O si Barcelona és metropolitana -i jo crec que sí- no sé si s’assemblen gaire Pedralbes i Nou Barris. Però és que la mateixa Catalunya “no metropolitana” és molt més complexa, per a liquidar-la així. Hi ha moltes anàlisis que es fan a partir d’un entorn concret i immediat, i això, en un temps en què les xarxes propicien les bombolles de relació, no funciona.

Una anàlisi electoral ben feta, baixant al detall, veient qui ens ha deixat de votar i cap a on ha anat, ens ajudaria molt a entendre-ho i, sobretot a evitar aquelles conclusions simplistes i estúpides (“ens deixen de votar perquè no som prou indepes!”) que hem sentit. Les coses són molt més complicades que això. També seria bo saber perquè ens vota la gent, no només perquè ha deixat de fer-ho. I no és mai per un sol motiu.