Esquerra: déjà-vu

 

L’Enciclopèdia catalana defineix el déjà-vu com “Paramnèsia que consisteix a percebre que allò que és vist per primera vegada ja havia estat vist anteriorment”.

Em sembla que ara mateix no tinc una paramnèsia (pertorbació de la memòria; avui el diccionari treu fum) més aviat la certesa d’haver vist coses molt semblants, tot i que també em ve al cap allò de Marx, que la història es repeteix, però el segon cop com a farsa. No sé si m’agradaria més que fos farsa o que fos tragèdia, perquè el que no voldria és que acabés malament, però soc més aviat pessimista.

Tinc, només, l’autoritat de l’experiència, pel trist privilegi de l’edat. En trenta-quatre anys a la casa he vist de tot, no sempre agradable -de vegades sí- i això de diverses candidatures en un congrés, especialment en moments de tribulació (aquells en els quals, segons els jesuïtes, no és bo fer mudança) ja ho he vist, i no és el millor escenari.

Sobretot quan, pel que porto vist, sentit i llegit, es parla més de persones, de conceptes excessivament generals (“un nou lideratge”, “renovació”) però no gaire de continguts. De vegades, tinc la sensació que les candidatures -tal com les anem coneixent per ara- es defineixen més pels seus contraris, per qui no hi ha, que no pas per allò que proposen i volen fer, que -para ara, repeteixo- és una entelèquia.

I pel que fa a les persones que es postulen més o menys, en un cas ja vaig dir què en pensava (AQUÍ) i, de manera més general, he de dir que en les dues -per ara- hi ha gent que em mereix tota confiança i també persones que haurien de fer un mutis honorable (i algunes persones ho tindrien complicat, això de l’honorabilitat). No és, per mi, un tema de noms, tot i que tinguin la seva importància.

Jo voldria parlar -i escoltar què diuen- sobre el nou cicle de la política catalana, com s’adapta una estratègia de fons que comparteixo -allò de ser més- a les actuals circumstàncies (unes circumstàncies que, en part, hem ajudat a crear; en uns casos per èxits i en altres per fracàs, però que hi són) fent bo allò de Keynes (“És clar que canvio d’opinió quan canvien les circumstàncies!”) però, francament, no trobo massa espais on fer-ho, ni gaires interlocutors. Voldria conèixer de quina manera s’interpreta l’actual escenari polític i social -sempre, allò del principi de realitat- i com s’ha de modular i traduir en elements concrets -repeteixo, per ara mateix- aquesta estratègia que és de llarg abast. I no sento res, de tot això, amb una mínima substància, més enllà de buidors expressades en el dialecte polítiqués, que hauríem d’anar desterrant i substituint per un català planer, o també discursos emocionals (i una mica carrinclons) que em semblen impropis de la política seriosa.

I en aquest escenari -que de vegades sembla un joc del gat i la rata- ara s’han adduït motius procedimentals, sobre la data del Congrés. No perdré ni un minut a consultar els estatuts a veure qui té raó, perquè ja ho sé: ningú. Quan en una lluita política -o pretesament política- algú addueix qüestions procedimentals, mal senyal. Quan, en lloc de debatre sobre el futur, sobre les eines, sobre com arribar millor a la gent, sobre com recollir millor les demandes i necessitats d’una societat complexa, algú posa el focus en el punt 3 de la lletra b de l’article xx dels estatuts, no anem bé. Això ja no és tacticisme, sinó filibusterisme, ens fa perdre temps i energies, i enverina el debat. Què passarà si, finalment, no s’avança el congrés? Els qui creguin que això és il·legal ho portaran als tribunals? O a l'inrevés, és igual. Voldran que un jutge -de la justícia espanyola, per cert- hagi de dirimir en un congrés d’un partit polític?. La veritat és que si fóssim tiquismiquis amb la lletra menuda dels estatuts i reglaments, ens podríem fer un tip de riure: no se’n salva ni un. 

Esperarem a veure com evolucionen les coses, tot i que no soc gens optimista. Entenc molt bé aquell polític amb vincles tarragonins, Estanislau Figueres, quan va plegar de president de la República espanyola: “Senyors, n’estic fins als collons de tots nosaltres!”. 

(la imatge fa referència al nus gordià; la incultura clàssica generalitzada aconsella l'aclariment)