El president della Rovere

 

H ha una magnifica pel·lícula de Rossellini, el general della Rovere, protagonitzada per Vittorio de Sica, que m’ha vingut al cap aquests dies. La pel·lícula (copio/adapto de la viquipèdia; atenció, SPOILER) va d’un estafador -pretén fer gestions (que no fa, però cobra) a favor de detinguts pels nazis- Emmanuele Bardone, que, enxampat per la policia, fa un tracte i es fa passar per un líder de la Resistència italiana, el general Della Rovere, i s’infiltra en un grup de resistència. presoners en una presó de Milà. A poc a poc, Bardone es perd a si mateix en el seu paper i no sols fingeix ser un heroi de la resistència, sinó que en realitat s'hi converteix, primer animant als seus companys de presó a mostrar coratge i finalment acceptant la mort per afusellament en lloc de trair a un altre líder de la resistència empresonat. Hi ha una escena esborronadora, quan l’esposa de l’autèntic general vol acomiadar-se’n, davant l’imminent afusellament, i de Sica, per no ser descobert, s’hi nega i només li envia un paper on hi escriu “Visca Itàlia!”.

Sempre he pensat que el context, el paper que hem de fer, els qui ens envolten, ens acaba condicionant i canviant la nostra conducta. Hi penso ara que Salvador Illa assumeix la presidència de la Generalitat. Per dir-ho ràpid, crec que el càrrec, el pes de la presidència, el durà a comportaments i actituds que potser no hagués emprès, o no s’hagués imaginat. Això no vol dir que pensi -no soc idiota- que Illa acabarà essent independentista, i menys que abraci llenguatges, actituds, propostes, del que s’ha convertit en una mena de secta juntaire. El que vull dir és que, ni que ho volgués -que no crec que ho vulgui- no serà aquella caricatura pro-155, espanyolista, que pretenen uns (i que, segurament, alguns voldrien).

Em puc equivocar? És clar, no seria la primera vegada. També dependrà del que faci tothom des de l’espai independentista -que, afortunadament, és molt més ampli i divers del que pretenen alguns- per a convidar-lo a transitar cap aquí. Si una cosa he après en anys de fotre’m nates en política és que no es pot acorralar l’adversari (una altra cosa és l’enemic: el feixisme) perquè un adversari acorralat actuarà de manera absolutament imprevista, i és més intel·ligent deixar-li una sortida que et vagi bé a tu o, com a mínim, que et perjudiqui poc.

No sé què farà i com ho farà Illa president, ja veurem. Però hi ha un antecedent que em sembla interessant. José Montilla va ser elegit president de la Generalitat amb una rebuda, per part dels “nacionalistes” semblant a la d’ara. Si aleshores hi haguessin hagut xarxes socials, i l’ambient que hi ha ara, també haguessin tret foc. Més enllà de la seva presidència -va ser un president poc carismàtic, això és cert- ha estat i és un ex-president amb un capteniment institucional que em sembla impecable. Fins i tot als moments més tensos del procés, o del post-procés -penso en actes institucionals del president Torra, als quals assistia com a ex-president- va tenir sempre una actitud absolutament institucional. Jo crec que una part d’això venia del que va veure i notar com a president, el pes de la porpra, amb la càrrega històrica i simbòlica que té.

No pretenc dir, amb això, que Illa acabarà essent una mena de maulet. No es tracta d’això, i la persona no crec que vagi per allí. Li reconec prou nas i habilitat per saber que no podrà trepitjar segons quins ulls de poll. I, sense cap idea de fer-ne un independentista, crec que des de l’independentisme hauríem de ser prou hàbils per a acostar-lo a opcions nacionals més d’aquí que d’allà. Allò de no acorralar. A veure què passa. I a veure què fem.