Un final digne (que no hi serà)

 

La fugaç tornada de Carles Puigdemont -escric això a les onze del matí de dijous 8 d’agost; ara no se sap on és- suposa un capítol més d’aquest llarg epíleg del procés, un cicle polític que s’acaba, i un altre que comença. Tant si Puigdemont es queda a Catalunya (i inevitablement detingut, i empresonat per una “justícia” obcecada en la seva venjança, o en llibertat provisional sense soroll per una justícia intel·ligent; això darrer poc probable) com si torna a Waterloo, el seu temps ha acabat, i ho sap. Ho podrà fer durar una mica més, a còpia de treure’s conills del barret (això que en diuen jugades mestres) però no hi ha més.

He intentat tenir sempre un respecte per al Carles Puigdemont president de la Generalitat destituït per la força bruta de l’Estat, i pel Carles Puigdemont batallador en instàncies internacionals per a donar a conèixer el cas de Catalunya (unes batalles, per cert, en les quals també hi han fet una feinada Marta Rovira o Laura Castel, encara que des de l’entorn de Puigdemont no es reconegui). Però no ha estat, no és fàcil.

I no és fàcil perquè, a la vegada que president destituït, que podia congriar el respecte i el suport de tots el qui estàvem al costat del procés que va culminar -no del tot bé, és clar- l’octubre de 2017, Carles Puigemont també -i, de vegades, sobretot- ha volgut exercir de dirigent polític de part. I les dues coses a la vegada no poden ser.

Quan, el 1918, a les Corts espanyoles es discutia -inútilment, és clar- un projecte d’estatut d’autonomia per a Catalunya, l’aleshores ministre (i després president de la II República espanyola, el que va signar l’estatut del 1932, quines coses!) Niceto Alcala Zamora li va dir una frase mítica a Francesc Cambó: “No es pot ser el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya”. La frase té encert, perquè Cambó aspirava a governar Espanya, i, a la vegada, era vist, des de Madrid, com un perillós separatista (que Santa Llúcia els conservi la vista!). I, en el fons, proclama la impossibilitat de ser espanyol i català a la vegada, però això ni s’ho imaginaven, a les espanyes.

Carles Puigdemont ha volgut ser el president injustament destituït, que preserva la integritat moral de la institució de la presidència, i, a la vegada, jugar el dia a dia polític, enfrontat a altres opcions polítics també legítimes i amb una concepció diferent de l’estratègia a seguit, també legítima, i ha usat -i abusat, i exhaurit- del prestigi de la presidència per atacar i obstaculitzar adversaris, encara que també fossin independentistes. Per a mostra, la recent carta en la qual estableix una indecent relació causa-efecte en l’acord d’ERC i PSC i la seva probable detenció.

En el fons, pretén guanyar per emocionalitat el que no ha guanyat a les urnes. S’ha presentat tres cops encapçalant les llistes de Junts, no ha guanyat cap vegada, ni ha tingut un resultat espectacular. El 2021 va quedar tercer, i Junts va remugar i es va fer pregar fins al límit per reconèixer que la presidència de la Generalitat -això que Junts i la seva antecessora Convergència considera un feu privat- havia de passar a ERC.

No sabem què passarà ara, si serà detingut, si reapareixerà a l’altre costat de la frontera (i pretenent que ha complert, que ha estat present “el dia del debat d’investidura” encara que no al debat pròpiament dit, però ja coneixem la capacitat de les contorsions argumentals del personatge) o si passarà a ser una presència intermitent, fent aparicions amb comptagotes per animar. Tot plegat, té poc recorregut. Això s’acaba, i seria millor acabar-ho d’una manera digna. No crec que passi, i és una pena.