Aquest mes d’agost -bé, la part que ha passat- he llegit “Un
cor furtiu”, la vida de Josep Pla. En poc temps hem tingut tres biografies
exhaustives de tres homenots: Josep Tarradellas, Francesc Cambó, i ara Josep
Pla. Tres homenots immensos, discutits, contradictoris i inclassificables.
Confesso que no he estat mai un devot planià com n’hi ha. Si
bé n’he llegit unes quantes coses, començant per l’imprescindible Quadern Gris,
però també els Homenots, la biografia/hagiografia de Cambó, les cròniques
parlamentàries, les Cartes d’Itàlia, i alguna cosa més, sempre ha pesat més el
Pla personatge que el Pla escriptor.
Crec que Pla és víctima d’aquest personatge que ell mateix
va crear -pagès murri, sorneguer, descregut a la vegada que sentimental- i el
que van crear la seva legió d’admiradors i la contrària. Això del personatge creat
com a màscara que amaga -i acaba devorant- la realitat ho explica molt bé la
biografia de Xavier Pla (el cognom és pura coincidència). No entra tant, però,
en aquesta impressió que jo tinc que els exegetes planians -els plapanates, en
feliç expressió de Sergi Pàmies- van arribar a fer antipàtica la figura de Pla,
a còpia de lloances extravagants i d’atacs a qualsevol que no se sumés a l’adoració
que en sentien.
La polèmica -que el llibre recull- sobre la no concessió del
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes sempre m’ha semblat forçada. Si bé ara
ja està tancada (o gairebé: en algun lloc encara surt quan es concedeix) tota
la dècada dels vuitanta i potser també la dels noranta la progressia oficial (el
País, el Periódico -no tant- l’entorn cultural del PSC...) menystenia el premi
a la vegada que retreia que no li fos concedit a Pla. Vaja, si el premi era tan
poca cosa... com és que els sabia greu que no el tingués?
Una part d’això s’explica pel posicionament ideològic de
Pla, un conservador -un kulak, segons Joan Fuster- que ja abans de la guerra s’alineava
amb la Lliga i amb Cambó, i que era objecte de sarcasmes per part de la gent
del Bé Negre, que no perdonaven res. Que després s’alineés completament amb el bàndol
franquista, col·laboració amb l’espionatge inclosa, no ajudava gaire a fer-lo simpàtic
a la Catalunya que va perdre la guerra i que va ser perseguida. D’això, el
llibre també en parla, però amb to dolgut, com si no tingués més remei que
dir-ho, per honradesa intel·lectual -que s’agraeix- però, a la vegada, corre a
disculpar-ho.
Aquesta és una opció absolutament legítima, només faltaria. I
la vàlua d’un escriptor s’ha de defensar als seus escrits, i crec que, això, no
ha estat discutit, a Pla. Però em sobta que alguns dels planians acèrrims de la
banda progre siguin tan indulgents amb aquest passat, i, a la vegada, exigents
amb una puresa angelical d’altres perfils.
Ha pesat, en això, que la polèmica Premi/Pla podia ser
llegida en termes Òmnium/Pla, i d’aquí al pujolisme/Pla hi ha un sospir. Si, a
més, Pla representava -o li feien representar- el “català amic”, que escrivia
al Destino, en castellà, i que era -o ho feia veure- monàrquic i conservador, podia
també ser adoptat per l’espanyolisme “amic” que en feu l’exemple del català que
els agrada.
A la vegada, aquesta consagració de Pla com el cronista de
Catalunya, el que explica i reconstrueix el país -es veu que va ser cosa seva,
només- sempre m’ha semblat molt reduccionista; més encara si veiem que la Catalunya
planiana és, sobretot, empordanesa i, per extensió, de la Catalunya vella. No he
volgut mai abonar el victimisme tarragoní, acomplexat i ressentit amb Barcelona
(i sovint amb un antibarcelonisme que dissimula malament un anticatalanisme)
caspós i ranci. Però m’empipa molt que m’ho posin tan difícil. I és que hi ha
una certa classe dirigent de Catalunya -de dretes i esquerres, indepe o no- que
no sol mirar gaire del Foix en avall, i han generat -i encara dura- un
imaginari català gironí-barceloní que ignora -quan no menysprea- la resta del
país. Pla era molt útil, per això, en la mesura que parlava sobretot del que
coneixia, l’Empordà i Girona (com Bladé Desumvila, un altre grandíssim cronista
català que a la Catalunya oficial no semblen conèixer tant, parlava de l’Ebre).
Per cert, que aquesta és una mancança del llibre de Xavier
Pla -que és excel·lent, exhaustiu, documentadíssim, això s’ha de dir-. Quan ens
parla de les aproximacions de Josep Pla a Francesc Pujols i la seva obra, també
inclassificable, no diu res dels descarats intents de plagi. Josep Pla sabia
que Artur Bladé tenia fet un llibre –“Francesc Pujols per ell mateix”- resultat
de les converses a l’exili, una biografia sui generis (i un llibre
interessantíssim, el recomano). L’original era a l’editorial Selecta, aleshores
l’editorial de Pla. El va reclamar insistentment “per a documentar-se” i Tomàs
Tebé, un dels factòtums de l’editorial, va advertir en Bladé, que prudentment
va reclamar el manuscrit i el va salvar de l’apetit planià. Això li va caure
molt malament, a Pla, i es va venjar menystenint Bladé en algun dels seus escrits.
Hi ha dos articles, un del mateix Artur Bladé i el segon del seu fill Artur
Bladé Font, a la Revista de Catalunya (al núm. 85, de maig de 1994, pàgines
89-96, “Francesc Pujols i Josep Pla. De com van engiponar el Manual d’Hiparxiologia”
i al núm. 231, de setembre de 2007, pàgines 83-100 “”Els Pujols de Josep Pla i
la part que em toca”) que ho expliquen molt bé i amb molta documentació.
Doncs bé, res de tot això és recollit a la biografia de
Xavier Pla, ni tan sols en el capítol dedicat a la relació amb Francesc Pujols,
i això em grinyola, en tractar-se d’un volum de mil cinc-centes pàgines molt
ben documentat. Potser perquè deixaria malament Josep Pla, com un plagiari i
com un ressentit? Ja ho sabem, això, home... El que em sembla és que Xavier Pla
arriba a la biografia des de l’admiració i si bé una integritat intel·lectual
que l’honora el fa no amagar aspectes poc exemplars de Pla, també em sembla que
s’hi aproxima des d’una certa indulgència.
En tot cas, un llibre exhaustiu -colossal, per usar un
adjectiu propi de Josep Pla- i que convida a llegir les Cartes de lluny, les Notes
per a Sílvia, i tantes coses de Pla que fan de bon llegir. La resta, com diu
Kipling, és una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada