Suburbia, una exposició

 

Ahir vaig visitar, per fi, l’exposició Suburbia, al CCCB. Dic per fi perquè no seria el primer cop que una exposició que m’interessa, i que dura molt de temps, se m’escapa per badar. Aquest cop no (però quasi; acaba el proper 8 de setembre, i ja no he trobat el catàleg en català).

Suburbia és una mirada sobre aquest estil de vida de caseta a l’extraradi, amb unes certes connotacions de classe. La lectura té una forta càrrega simbòlica en aquest tipus d’urbanització segons el model americà -és a dir, dels USA, que no és “Amèrica” malgrat l’apropiació que en fan-. Hi ha tota una història de com es va generant aquest model de vida, en funció de les possibilitats -sobretot els avenços en mobilitat- però també com es va modulant socialment, fins arribar a les extenses classes mitjanes -després les coses han canviat- o morfològicament: els tipus d’urbanització, les tipologies edificatòries, etc. Tot, amanit amb com es reprodueix aquest model de vida a través del cinema, la literatura -especialment la popular- la televisió, fonamental, i també per expressions artístiques -des de quadres a perfomances- cada cop més crítiques. El vídeo final, esplèndid.

S’hi recull l’auge i caiguda del model, des dels temps del baby boom i de l’Amèrica feliç d’Eisenhower, aquesta que enyoren els trumpistes, fins a la crisi actual, la suburbianització de suburbia, paral·lela a l’enfonsament de la classe mitjana; la fugida cap endavant del boom immobiliari acabat bruscament -també allí- per la crisi de Lehman Brothers; la crisi dels centres comercials, els malls -peça bàsica d’aquest model de vida- especialment a partir de l’impuls del comerç electrònic... tantes coses.

Hi ha també un espai propi per a la recepció, desenvolupament i efectes d’aquest model a Catalunya. Les urbanitzacions dels anys seixanta i setanta, o el remake dels noranta; hi he trobat noms d’urbanitzacions que també havia conegut a la feina... fa una colla d’anys!.

No cal dir que una exposició com aquesta, amb aquesta temàtica, i plena de plànols m’havia d’interessar, i, a més, m’ha agradat. El muntatges és molt amè però sense excessives vulgaritzacions o infantilismes. Hi he après molt; més exactament, he situat en el temps -sempre molt més abans que no em pensava- fenòmens com les urbanitzacions tancades, que jo feia més cap aquí, per motius de seguretat. De fet, a cada sala i amb cada material, anava pensat “això t’aniria bé a classe, per explicar...” sense adonar-me que no, que ja no hi haurà més classes... ai!.

Algina cosa -molt menor- m’ha grinyolat. Com quan comença l’exposició dient que això de tenir la casa i un tros de terra ja era un desig dels primers colons. Sí, és clar, però tenint en compte que el segle XVII era una economia agrària, aquest desig era el de moltíssima gent, a Amèrica i arreu, no fotem.

Per cert que, a redós de l’exposició, es va fer un col·loqui sobre el tema, amb Helena Cruz, Oriol Nel·lo i Jorge Dioni, que he vist resumit a l’Avenç. S’hi diu -no sé si atribuït a Nel·lo- que “la Generalitat i els ajuntaments van limitar l’extensió de les urbanitzacions i van impedir noves parcel·lacions il·legals, però no van revertir les classificacions existents” i això no és del tot cert. És veritat que no es van enderrocar cases, que hagués estat l’actuació més extrema, però sí que es van revertir classificacions. La llei 9/81, sobre protecció de la legalitat urbanística, permetia requerir els promotors d’urbanitzacions no completades -de vegades ni iniciades- a una sèrie de compromisos (garanties del 12% del cost d’urbanització, aprovació dels projectes en un termini curt, etc) i, si  no es complia -o directament de vegades- es podia desclassificar el sòl i revertir-lo a no urbanitzable, això que diuen que no es va fer. I em consta que es va fer perquè ja aleshores treballava al Servei d’urbanisme i ho vaig viure de primera mà. Durant una colla d’anys eren visibles, venint a Tarragona per l’AP-7, a mà dreta, a l’alçada de Creixell, els rastres d’una primitiva xarxa viària -amb prou feines desbrossar els terrenys d’una d’aquestes quasi-urbanitzacions aturades a temps i revertides, i no era l’única.

L’exposició genera preguntes -per això és una bona exposició- com ara quin futur poden tenir les nostres ciutats. Tot i que aquest model americà, aquí, té molts matisos -començant, que no és poc, per les dimensions i condicions del país- també ens hauríem de fer aquesta pregunta. Sobretot, ens hem de preguntar si tenim els instruments adequats per a transformar les nostres ciutats -amb la complicació que suposa actuar sobre un teixit urbà existent- de manera més eficient socialment, econòmicament i ambientalment. I, a la vegada, que sigui pràctic i realitzable. No n’estic segur. Això suposa anar mes enllà de proclames teòriques, d’eslògans, i d’hipòtesis abstractes fetes al marge de la realitat existent. De vegades, em sembla que hi ha gent proposant coses com si poguéssim fer una tabula rasa urbana, com fos possible dir-li a la gent “marxi de la ciutat, i apanyi’s com pugui, i ara la farem nova i veurà que bé que quedarà”. I això no va. En parlarem un altre dia.

En tot cas, una exposició interessantíssima, que honora el CCCB, i absolutament recomanable. Encara hi sou a temps!