Sobre l'acord ERC-PSC

 

L’acord entre ERC i PSC per elegir Salvador Illa com a president de la Generalitat és, segurament, la noticia política més important de l’estiu. Generarà molts comentaris -ja ho està fent- a xarxes i mitjans, una mica -no gaire més- seriosos, i em temo que també deixarà moltes ferides, de tota mena i molt repartides.

Que la votació de la militància d’ERC fos ajustada -i també participada de manera incontestable: prop d’un 75% de participació- permet també molts comentaris, des de la inevitable divisió -com si una elecció, qualsevol, no fos una divisió- fins a les habituals paranoies -certament, poques- de conspiració (per cert, estic segur que els qui critiquen la divisió també criticarien el contrari si el resultat hagués estat a la búlgara, amb un 95% de vots en qualsevol sentit).

Les crítiques més esteses contra el sí anaven, sobretot, per la incredulitat que el PSC i el PSOE -que tanto monta monta tanto, i amb la generositat de pensar que el PSC monta alguna cosa- complirà, i també per la incomoditat que un personatge com Salvador Illa, epítom de la mediocritat, la manca de carisma, i la grisor, sigui president de la Generalitat.

Jo també m’he fet aquestes preguntes, sobretot la primera (a la segona... en Quim Torra també va ser president, eh?) i he arribat a algunes conclusions.

La meva confiança en el compliment de l’acord per part dels socialistes és com u partit per infinit, que tendeix a zero. Sobretot compliment tal com jo interpreto que hauria de ser l’acord, que, com tots els acords, té importants dosis d’ambigüitat -suposo que calculada- que permet fer de tot.

I, malgrat aquesta desconfiança, he votat que sí. No perquè sigui tan ingenu de pensar que aquesta mena de pactes, en política, siguin molt de fiar (quants pactes similars s’han signat, en tota mena d’institucions?) però sí que hi ha raons per a fer-ho.

En primer lloc, si no hi ha acord, segur que no compleixen res de res. Si hi ha un acord, és possible -i caldrà pencar-hi molt; el PSOE només compleix quan no té més remei i se l’obliga- que sí que hi hagi avenços en alguna cosa. Que això s’assembla molt al peix al cove? Del tot. Us recordo que el peix el tenen allí, i l’hem pagat nosaltres. Què menys que voler-lo tenir al nostre cove.

Però és que penso que el més important de l’acord no és la lletra -que també, tot i les relliscades i les ambigüitats- sinó el fet mateix de fer-lo, i el significat polític. El PSOE s’ha mogut en una direcció i assumint uns termes i uns temes, com mai. Com es va moure cap a l’amnistia o cap a reconèixer l’ús del català al Congrés, uns temes que un any abans donava per impossibles. I és cert que un i altre tema no són segurament com voldríem -l’amnistia va a pas de tortuga, sobretot per les resistències del deep state, i el català encara ha de superar obstacles- però s’han mogut d’una manera que ja no té marxa enrere.

Ara, el PSOE admet que hi ha un conflicte polític Catalunya/Espanya, no un conflicte “entre catalanes”, amb aquella displicència perdonavides. Ara el PSOE admet que cal una solució política que ha de ser referendada per la ciutadania catalana. Això no és, és clar -i per ara- un referèndum d’autodeterminació com l’escocès, però ho podria ser, si des de Catalunya s’actua amb intel·ligència, generositat, i mirada llarga. Al capdavall, descobrir ara que el PSC -no diguem el PSOE- no és independentista és descobrir la pólvora.

El mateix amb el finançament. L’acord no és la sobirania fiscal -passa de puntetes sobre la capacitat normativa, que és la veritable sobirania: decidir qui paga, perquè, i quant- i no se sap qui i com estableix aquestes quotes pels serveis prestats per l’Estat (si és pel dels trens de rodalia, ens hauria de sortit barat!) i de solidaritat, però és un tema que queda obert.

En tots dos casos, el PSOE ha hagut de sortir de la seva zona de confort, i s’obre una finestra d’oportunitat. No es pot donar res per fet, per dat i beneït; ara caldrà treballar molt, i, en aquest treball, seria d’agrair que algú no s’equivoqués d’adversari.

Recordeu el Pacte del Tinell? 79 pàgines detallades plenes de compromisos. Per exemple (pàgina 62) “Formular i aprovar inicialment, en el termini de dos anys, el Pla Territorial Sectorial d’Espais Agraris de Catalunya” (per cert, vint-i-un anys després, encara l’estem esperant). Però això, i més coses, no és el mes important del Pacte del Tinell. El més important és que va moure el PSC cap a posicions de reforma de l’Estatut i de la relació Catalunya-Espanya en una direcció de reforçament de l’autogovern i d’una major bilateralitat, molt lluny de la seva política habitual. I, per reacció, va fer que l’altre gran dinosaure de la política catalana, CiU, es mogués -ni que fos per seguidisme- en la mateixa direcció, sortint de l’immobilisme de la pax pujoliana. De tot allò en surten les tensions dins el PSC i de CiU, i el moviment de fons -reforma de l’Estatut, reacció airada de l’stablishment espanyol, sentència del TC, etc- que va alimentar i fer possible tot el que va passar a partir de 2012.

Serà el mateix, ara? No ho sabem. Dependrà de la intel·ligència i paciència de tothom, de no infravalorar ni la capacitat reactiva (i sovint antidemocràtica) de la caverna espanyola, aquesta que governa de facto des dels temps de visigots, com a mínim, ni tampoc la nostra força, que hauria de ser més a la japonesa -aprofitar l’envestida de l’altre- i menys exhibicionista i curt-terminista.

Aquest escenari -possible, no segur ni menys garantit; en política això no existeix- és el que em va fer dir que sí. Com un principi i no com un final, sabent que ara cal arremangar-se i fer molta feina (començant per posar ordre a casa, que bona falta fa). I també intentar que es faci política i no emocionalitat; que es faci política de reflexió i no de titular, tuit, o jugada mestra; que es faci política atenent i entenent la totalitat del país, en la seva complexitat, i no només per a la pròpia bombolla de coneixences, parcial i excessivament homogènia la majoria de les vegades.

Sobretot que es faci política a partir d’un fet tan elemental com que no som prou gent per a la independència, i, per tant, hem de ser més. I els qui no hi són, són en altres espais polítics -amb graus molt diversos de compromís o d’afecció- i els hem de conèixer, escoltar, i convèncer. Això no es fa amb el menyspreu o l’insult. El contrari és un joc de suma zero, de guanyar parròquia indepe (i de vegades suma menys zero: la gent que, farta, es queda a casa). Cal arriscar-se, obrir portes, convèncer, seduir. I això només es pot fer amb els que no són els teus i vols que en siguin.

Crec que l’escenari que s’obre amb l’acord permet avançar -si es vol, si es treballa- en aquestes direccions. Aquesta és la principal -no l’única- raó que em va portar a votar que sí. Respecto, encara que no comparteixo, la majoria de les raons dels que van votar que no. I de la mateixa manera que si hagués guanyat el no, ho hagués respectat i m’hagués quedat a ERC per treballar lleialment pel millor, espero això de tothom.

He dir, però, que hi ha també una altra raó per haver votat que sí, aquesta més visceral: algunes de les persones -de dins i fora- i dels arguments pel no, m’han animat molt a votar que sí. Per higiene. I perquè, si això els molesta, senyal que anem bé.

I ara, a fer feina.