Dies de confinament. 3

I al tercer dia... tot continua si fa no fa. Alguns elements que trenquen la rutina: sortir al balcó, a fer una cassolada al rei nostramo, o un intent de suïcidi, a Tarragona, qui sap si per desesperació d’estar a casa (tot ha acabat bé) o, ja més trist, donar el condol a un bon amic per la mort del seu pare, amb un funeral aplaçat sense data.

I aquestes notes, com un exercici per no perdre l’escriure, i marcar-se una mínima autodisciplina més enllà de la purament domèstica.

La notícia del dia, sense comptar el macabre degoteig de víctimes, és aquest meravellós pla que ens ha de dur a la felicitat eterna. Ja sé que no és així, però sentint i llegint algunes propagandes, ho sembla. I ja està bé de prendre el pèl a la gent. N’estic tip i cuit de plans -fets per tota mena d’organitzacions, d’administracions, de governs de tots colors- presentats com una gran solució, i que, a l’hora de la veritat, acaben essent la combinació de diversos elements:

- Coses que ja s’estaven fent, o que s’anaven a fer de totes maneres; potser una mica més accentuades, però poca cosa més.

- Previsions per a més endavant, condicionades a no se sap què. Això, o una reedició d’allò del Romanones («faci la llei, i jo ja faré el reglament») o sigui, lletra petita que s’ho carrega tot: veurem les condicions per accedir a ajuts.

- Entelèquies tipus «donar suport», «animar» o similars.

- Traspassar el mort concret a d’altres administracions.

I, en general, parlar d’instruments i objectius però poc de continguts. És allò que es fa sovint des de l’oposició de «reclamem un pla de reactivació de ... (el que vulgueu: el comerç local, la pagesia, el sector industrial...)» sense dir res més. I quan demanes, et diuen que ha de ser sostenible, ambiciós, engrescador, transversal o qualsevol d’aquests adjectius. Tot, menys el que ha de fer aquest pla, les concrecions. Me n’he queixat sovint, quan he pogut. Deu ser per això que mai no he fet res de bo en aquest camp.

En fi, no ens hi posem pedres al fetge. Per sort, mentre escric això sonen els Concerti Grossi,  de Francesco Geminiani, que són un regal per l’esperit. I, acabat el Curs de literatura catalana contemporània de Gabriel Ferrater, encetaré «Geografias y paisajes de Tintín» del Mestre -en majúscula!- Eduardo Martínez de Pisón. Segur que hi surto guanyant!

Foto: el llibre d’avui; n’estic tip del virus aquest de marres!