Dies de confinament. 10

A sants i minyons, no prometis si no dons. Fa uns dies, l’amic Toni Gallardo es va queixar que, ara que coneixíem l’Anoia, n’hem de dir Conca d‘Òdena, i jo em vaig oferir a explicar la diferència. Ja sé que hi ha una dosi d’ironia, en això, i que ell és ben conscient de la diferència i no cal que l’hi expliqui, però si això em permet passar l’estona i parlar quatre coses d’organització territorial, doncs ja està bé.

D’entrada, el que és obvi: la conca d’Òdena és una part de la comarca de l’Anoia. Fi de la cita.

I ja està?

No, és clar. Anem a explicar-ho una mica més. I com que també li vaig dir que, per a fer-se una idea, tingués en compte que Lluís Casassas, un magnífic geògraf, deia que l’Anoia «és el territori que un cop s’ha fet la divisió territorial ben feta no saps on encabir», parlarem de la comarca.

Per començar, aclarir una idea que de vegades sembla molt mal entesa. Les comarques que coneixem ara, el mapa de comarques, podria ser un altre perfectament. Les comarques no «són» com si les haguessin creades al vuitè dia, després de descansar. Les comarques d’ara són les que van dibuixar a la Ponència per a la divisió territorial l’any 1932, amb uns lleugers retocs. Sí que és cert que hi ha uns espais més marcats que uns altres des del punt de vista físic; podríem dir que més «naturals» que uns altres. El cas més paradigmàtic podria ser la Val d’Aran, però també el Vallès, l’Empordà, el Penedès, o el Camp de Tarragona. 

Però tots aquests espais, també, són més o menys clars i amb contorns, amb «fronteres» -no en el sentit polític, és clar- més o menys difuses. L’establiment de la comarca com a demarcació territorial, com a fet polític, tal com la coneixem ara, implica fixar aquests límits. Però si bé el marc físic -una vall, una plana, una conca- han originat un espai de relació, això ho han fet en un context determinat (d’economia, de facilitats de relació, de poder) que ha anat canviant amb el temps. I tot i el pes del marc físic, guanyen terreny les relacions i van generant espais nous. Les comarques naturals, doncs, existeixen com a espai físic, però això no és suficient per a fer-ne un espai social i polític. I aquesta decisió, la de l’espai polític, és una decisió social, és a dir, humana, a partir d’uns criteris que poden ser més o menys racionals, o més o menys objectius, però sempre producte d’una ideologia, d’un context, d’uns interessos, d’una determinada visió del món, de la utilitat que vulguem que tinguin, etc. Amb algun exemple s’entendrà millor. Que Vielha, posem pel cas, no estigui dins de la comarca del Tarragonès, no cal explicar-ho ni justificar-ho, ho entén tothom. Que Bonastre i els Garidells canviessin cap al Baix Penedès i a l’Alt Camp respectivament, és absolutament arbitrari, podien canviar o no, però no grinyola. Tan arbitrari com la mateixa existència del Tarragonès, per altra banda, però això és un altre tema.

Doncs, bé, mirem què passa amb l’Anoia, ara que sabem tot això. La comarca de l’Anoia, la comarca històrica (o sigui, des del 1932 ençà) és un conglomerat de diverses unitats físiques. En primer lloc, l’estricta Conca d’Òdena, una depressió de forma circular, envoltada de diverses elevacions del terreny. Al mig s’hi troben Igualada i els municipis contigus (Montbui, Vilanova del Camí, Òdena) alguns pobles que voregen el riu Anoia, i alguns municipis més. La comarca també inclou l’altiplà segarrenc de Calaf, i també alguns municipis de la conca del Segre i de la conca del Gaià, i un grapat de municipis encarats a Montserrat (el Bruc, Pierola) o encarats al Penedès (Piera, Vallbona, Cabrera).

I per què aquesta varietat? Doncs perquè, tot i la diferència fisiogràfica, resulta que per distància, per comunicacions, per vinculacions històriques, era força corrent que es relacionessin amb Igualada, i, a la vegada, formen part d’aquelles zones de transició entre espais més marcats que hem dit abans.

Tot això va pesar, l’any 1932, a l’hora de configurar la comarca. La proposta de divisió de Pau Vila, de l’any 1931, en deia Conca d’Òdena, i era força semblant a l’actual, amb l’excepció de la part de l’Alta Segarra, que s’adscrivia a la comarca de la Segarra, i d’alguns municipis de la Baixa Segarra -l’àrea al voltant de Santa Coloma de Queralt- que sí que hi eren inclosos. En canvi l’enquesta de la Ponència (la pregunta era «a quina comarca penseu que pertany el vostre poble») va donar una comarca d’Igualada molt esquifida, que pràcticament es correspon amb la Conca d’Òdena citada.

El primer projecte de la Ponència era molt semblant, pel que fa a l’Anoia, a la proposta de Pau Vila, amb el nom de Conca d’Òdena. I finalment va sortir com l’hem coneguda fins ara. Fins ara... amb l’anomalia que els municipis de Calaf, Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, Els Prats de Rei, Pujalt, Sant Martí Sesgueioles, Sant Pere Sallavinera i Veciana, tot i formar part de la comarca, no formen part de la vegueria del Penedès, sinó de la vegueria de les comarques centrals (una barbaritat legislativa com una altra; m’hi vaig referir fa temps AQUÍ i AQUÍ). L’adscripció de l’Anoia -si més no, de l’Anoia moderna, del 1932 al 2015- sempre ha estat problemàtica per aquesta mateixa composició tan diversa, en què una part tirava cap a Barcelona, una part cap al Penedès, i una part cap a les comarques centrals (és a dir, cap a Manresa, més o menys).

De fet, el mateix nom -Anoia- va ser una mena de solució pactada a la Ponència de la divisió territorial. Ja hem vist que Pau Vila parlava de la Conca d’Òdena, però en altres propostes la comarca s’ha anomenat Igualada (Aulèstia, 1887) Valls de l’Anoia (Suñol, 1897) Segarra (Font 1897) i fins i tot Baixa Segarra (Diccionari Salvat, 1930). el 1987, amb motiu de l’aprovació de les lleis d’organització territorial, només Òdena i Vilanova del Camí van proposar que la comarca s’anomenés Conca d’Òdena.

I, tornant al punt inicial, una certa confusió Anoia amb Conca d’Òdena té algun sentit històric. Espero haver aclarit una mica la qüestió, Toni.