Vegueria del Penedès

L’organització territorial (que no ordenació, que és una altra cosa; batalla perduda, em temo) és una de les meves dèries acadèmiques, intermitent objecte de treball, i freqüent causa d’enrabiades llegint i sentint les bestieses que s’hi diuen.

Fa poc he tingut ocasió de conèixer una proposició de llei sobre la vegueria del Penedès i de tornar a lamentar la frivolitat i la ignorància amb què es tracten aquests temes.La proposició, a tràmit al Parlament, la  podeu veure a l'enllaç(http://www.parlament.cat/activitat/bopc/09b076.pdf pàgina 21 i següents) i

Vagi per endavant que no comparteixo la proposta de la vegueria del Penedès, però això no em fa desqualificar-la. Al capdavall, l’organització territorial és un fet polític, una decisió humana, i és perfectament defensable aquesta i moltes propostes, des del manteniment de l’status quo actual de quatre províncies, a un mapa de quinze vegueries, o el que sigui. després vindrà l’hora d’analitzar-ne costos, oportunitat, viabilitat o adequació al model de país que hom tingui.

El que no és admissible, però, és argumentar les propostes amb ximpleries, amb inexactituds històriques, o amb argument agafats amb pinces, que no hi tenen res a veure, i que pretenen donar un vernís de cientificitat a propostes estrictament polítiques i, en aquest cas, em temo que pertanyents a la coneguda pràctica del filibusterisme parlamentari o a l’embolica que fa fort i qui dies passa anys empeny.

La memòria que pretén justificar la creació de la vegueria del Penedès, afirma coses tan estúpides com:

“La Divisió Territorial de Catalunya impulsada per la Generalitat el 1936 va suposar una nova configuració de termes municipals, de forma que Aiguamúrcia, Masllorenç i Montferri van passar a l’Alt Camp, mentre que Salomó, Bonastre, Roda de Berà, Creixell, Torredembarra, Altafulla, la Riera del Gaià, la Nou del Gaià i la Pobla de Montornès van ser passats al Tarragonès.”

Aquí ningú va passar enlloc, per la senzilla raó que ni l’Alt Camp, ni el Tarragonès no existien com a comarques, ni oficiosament –com sí que existia un Penedès- ni, encara menys, oficialment. I això no és una anècdota, sinó l’enèsima prova –en tinc unes quantes més de recollides- de l’estultícia territorial que va pel món considerant –i alguns s’ho creuen i tot- que l’actual mapa comarcal és una mena de creació divina, eterna en el temps. El Tarragonès –al qual, segons aquests illetrats “es van passar” uns municipis, se’l van inventar l’any 1932, igual que el Baix Penedès i totes les altres comarques tal com les coneixem avui. Si al 1930 algú hagués parlat de “Tarragonès” ningú no hagués sabut de què parlava.

Per acabar-ho d’adobar, l’apartat de viabilitat econòmica i d’impacte geogràfic, demogràfic, econòmic i social de la iniciativa, fa unes afirmacions tan peregrines com que amb la vegueria s’incrementarien els centres d’educació superior (ja ho saben les universitats? Ja ho sap el departament corresponent?) que augmentarien les mercaderies manufacturades al port de Vilanova (què té a veure l’existència de la vegueria amb la captació de mercaderies al Port?) o que hi hauria més entrades i sortides a les autopistes.

Tot això és mentida. No té res a veure una cosa amb l’altra, i tot el que s’addueix com a positiu per a la vegueria del Penedès és assolible o no ara mateix, al marge de tenir o no vegueria. Que em demostrin que si no hi ha llocs de treball, o un creixement ordenat, es deu a la manca de vegueria. Això és indemostrable. Ja està bé de presentar la vegueria (o la comarca, o la capitalitat, o el que sigui) com una mena de panacea de tots els mals. Sobretot si mai no s’ha definit el contingut i funcions de tot això. El Parlament, el Penedès, i l’organització territorial, es mereixen més serietat.