Sé que a aquestes alçades ja hauria d'estar curat d'espants, i més si m'hi dedico professionalment des de fa força anys, però he de reconèixer que la burrocràcia1 no deixa de sorprendre'm amb pràctiques irracionals per a fer-me perdre el temps i els nervis.
Vaig decidir matricular-me en un master a la mateixa universitat on em vaig llicenciar, i on dono classes. O, més exactament, vaig decidir intentar-ho, perquè encara no està clar. Disposat a fer passes, m'armo de paciència i entro a la xarxa per intentar saber què cal fer per a fer la pre-inscripció. Després d'uns quants clics -amb bucles inclosos- arribo a una pàgina amb els requisits, escrits, no cal dir-ho, amb el llenguatge incomprensible habitual. Faig alguna trucada per aclarir coses, i trobo una persona amable, educada, i amb ganes de resoldre -una raresa- que, tot i això, opta pel camí ortodox, malgrat que sigui incongruent.
I és que resulta que he d'aportar còpia compulsada del meu títol i del meu expedient acadèmic. Expedits, ambdós, per la mateixa universitat on pretenc matricular-me. A partir dels expedients que tenen a la mateixa universitat. I, el títol, inscrit en un registre del qual puc facilitar el número i data d'inscripció, que consten al revers del títol. Doncs he de demanar-ho tot, malgrat el que diu la llei sobre no demanar documents que ja es tenen. I quan manifesto la meva sorpresa -ingenu que és un- em diuen “és que així és més fàcil”. I un bé negre! Consulta a Secretaria, registre, torna a Secretaria -on topo amb el contrari de la persona d'abans- i tot amb les respectives cues i en horaris impossibles de conciliar amb la vida laboral (la meva, no la seva). Més visita a la Caixa per pagar la corresponent taxa, és clar.
I ara rebo la comunicació que no n'hi ha prou, perquè com que sóc d'una universitat diferent -quan em vaig llicenciar aquesta no existia, però en va ser l'antecedent- he de portar una còpia compulsada del meu DNI. Deu ser la que fa trenta, que els he portat, amb els anys que hi he estudiat i que hi dono classes! I què coi en deuen fer, del meu DNI, més enllà de posar una creueta en una llista de papers i arxivar-lo? He treballat en prou oficines per a saber que es demanen dotzenes de còpies de DNI que no es fan servir absolutament per res, però com que, un dia, algú va decidir que calien, es continuen demanant fins a la fi del món.
Ara que les universitats estan també de retallades, seria bo que aprofitessin per a revisar circuits i suprimir tràmits inútils. En un món on puc confirmar la declaració de renda amb un SMS, resulta que la universitat no pot consultar les seves pròpies dades, i ens obliga a fer un via crucis als soferts usuaris. I a pagar la taxa, és clar.
1No, no està mal escrit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada