Dies de confinament. 8

Un altre al sac, i amb unes perspectives que això va per llarg. Per a fer crònica de l’actualitat, si és que cal -perquè és una actualitat més aviat depriment- tocaria referir-se a aquest esperpèntic «sin novedad en el frente» d’un d’aquests militars que compareixen dia sí i dia també en roda de premsa per a parlar de la pandèmia. Que aquests personatges tinguin tan de protagonisme en aquest afer ja és preocupant, però que, a sobre, ho impregnin tot amb aquesta retòrica casposa, decimonònica, i pròpia de sala de banderes de les campanyes marroquines ja és massa. I a més d’antiestètic, respon a un model d’emergència passat i inadequat. Sense anar més lluny, aquell numeret de la neteja de l’aeroport del Prat feia envermellir. La neteja d’aquest tipus l’han de fer professionals, no soldats que pot ser qui hi posin tota la bona voluntat del món, però que ni que vulguin poden suplir una empresa de desinfecció. A banda que, desinfectar el Prat de veritat, no de cara a la galeria, necessita força mes gent i força més hores.

I això em porta a un tema que ja he tocat, que és el de la necessitat d’estar sobre el terreny, com ho estan demostrant, dia a dia, moltíssims ajuntaments. Evidentment no tinc notícia de tots els ajuntaments, però sí d’uns quants, i, és clar, del de Tarragona, però no voldria singularitzar-ho perquè estic convençut que, sense discursos buits, tots estan fent una feina imprescindible per atendre necessitats i per parar el cop, amb moltes iniciatives que, sumades, potser acabaran sent més efectives i més pràctiques que molts plans grandiloqüents.

Dues mostres del que a mi em sembla anar per feina. L’Ajuntament de Tarragona ha habilitat el pavelló esportiu del Serrallo per allotjar gent sense llar. Ens hem de quedar a casa, ens diuen -ei, i ho hem de fer!- però això vol dir una casa, i hi ha gent que no en té. Si ja normalment és un problema no sempre afrontat, ara és una urgència, fins i tot per egoisme. Han fet molt bé.

Una altra: l’Ajuntament d’Altafulla, amb un grup de voluntaris, ha trucat a tots els més grans de 60 anys (ostres, aviat em toca!) per assegurar-se que estan bé, i solucionar necessitats que tinguin (adquirir un medicament, la compra d’aliments...). Ja em faig el càrrec que això és més possible a Altafulla -cinc mil habitants- que no, posem pel cas, a Sabadell, però a les grans ciutats els serveis socials municipals solen tenir més mitjans. En tot cas, si jo fos altafullenc (gran... aviat ho seré, pel que veig) ho agrairia. em sentiria acompanyat i atès pel meu Ajuntament. 

I tot això sense portar el pit carregat de quincalla, les mànigues amb galons, i parlar de batalles, disciplines, soldats, «arrojo» -això s’ha de dir en l’idioma original- i tot aquest vocabulari de sergent xusquero.

Avui ha estat molt dilluns, ni que sigui confinat. Han sonat cançons franceses i italianes dels anys seixanta -com si fossin de la meva època!- tipus «Per vivere» o «Comme le fleuve aime la mer». Ja ho deia l’altre dia, m’estic estovant.

Cuideu-vos. Cuidem-nos.

(imatge: el sargento Arensivia, de l’Ivà, que ara estaria amenaçant amb arrestar el virus aquest si no s’entrega les mans enlaire)