El tercer dels llibres liquidats la
setmana passada, producte de la darrera visita -per ara!- a la
biblioteca pública de Tarragona, és el Curs de literatura
catalana contemporània, de Gabriel Ferrater. Un títol enganyós,
perquè no és cap curs, sinó la transcripció de classes i
conferències, i tampoc no és «de literatura catalana
contemporània» perquè només tracta set autors i, de quatre, només
se centra en una obra. Les classes/conferències són dels anys 66 i
67, i s’han transcrit i editat l’any 2019.
De
fet, una bona part del llibre ja era coneguda. Les conferències
sobre Carles Riba ja havien estat editades l’any 1979, i ja les
havia llegides fa temps (de fet, el llibre hauria de ser a casa...
però ara mateix no sé on). Riba és, de bon tros, l’autor més
tractat, juntament amb J.V. Foix. Dels altres, se centra en obres
concretes: «Nabí» de Josep Carner, «La parada» de Joaquim Ruyra,
«Solitud» de Caterina Albert (GF reivindica el nom autèntic i no
el pseudònim masculí) i «El quadern gris» de Josep Pla. Finalment
hi ha un apunt breu sobre Guerau de Liost.
El
fet que es tracti de la transcripció de conferències fa que el text
mantingui el to oral, i això fa de bon llegir, sembla que t’ho
estiguin explicant a tu, i això inclou les frases inacabades,
algunes reiteracions, preguntes retòriques... tot molt directe.
Directe, entenedor, i amb contingut. He entès unes quantes coses més
del Nabí, o del Quadern Gris, que no havia entès quan els llegia (i
el que em queda...). De tots els altres, n’he llegit menys, i no
puc contrastar. M’ha sorprès que hagi triat una de les narracions
de Ruyra i no, per exemple, El rem de trenta-quatre. Encara
més quan GF, amb aquell aire iconoclasta habitual, diu que, llevat
de La parada, la resta de Ruyra no val res. Duresa que reparteix
generosament amb una sèrie de noms coneguts de la literatura
catalana més o menys consagrada.
Potser
aquest aire trencador, gamberro en podríem dir, és un dels motius
d’una certa fascinació per GF, i també, em penso, un tòpic que
potser impedeix veure tot el pes del seu coneixement. Perquè, per a
ser iconoclasta, se n’ha de saber molt. Si no, només ets un
destraler, i GF no n’era pas, de destraler. Fins i tot per als
llecs en crítica literària com jo és possible adonar-se de les
moltes coses que diu, de les moltes lectures i reflexions prèvies
que hi ha en allò que sembla un estirabot i no ho és.
A
banda, GF fa -al llarg de totes les conferències- una profunda
crítica del catalanisme polític i la seva relació amb la
literatura catalana, de com aquesta literatura ha estat tan
connotada, li hem demanat tantes coses que no li toquen -allò dels
peatges i les suplències- que això n’ha impedit un
desenvolupament normal o, si més no, amb les mateixes normalitats
que altres literatures europees.
(Seguim.
Avui m’he regalat l’oïda -sí, en singular- amb la Turandot, de
Puccini. Recordeu: a l’alba vinceró!. Cuideu-vos. Cuidem-nos.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada