Dies de confinament. 9

El tercer dels llibres liquidats la setmana passada, producte de la darrera visita -per ara!- a la biblioteca pública de Tarragona, és el Curs de literatura catalana contemporània, de Gabriel Ferrater. Un títol enganyós, perquè no és cap curs, sinó la transcripció de classes i conferències, i tampoc no és «de literatura catalana contemporània» perquè només tracta set autors i, de quatre, només se centra en una obra. Les classes/conferències són dels anys 66 i 67, i s’han transcrit i editat l’any 2019.

De fet, una bona part del llibre ja era coneguda. Les conferències sobre Carles Riba ja havien estat editades l’any 1979, i ja les havia llegides fa temps (de fet, el llibre hauria de ser a casa... però ara mateix no sé on). Riba és, de bon tros, l’autor més tractat, juntament amb J.V. Foix. Dels altres, se centra en obres concretes: «Nabí» de Josep Carner, «La parada» de Joaquim Ruyra, «Solitud» de Caterina Albert (GF reivindica el nom autèntic i no el pseudònim masculí) i «El quadern gris» de Josep Pla. Finalment hi ha un apunt breu sobre Guerau de Liost.

El fet que es tracti de la transcripció de conferències fa que el text mantingui el to oral, i això fa de bon llegir, sembla que t’ho estiguin explicant a tu, i això inclou les frases inacabades, algunes reiteracions, preguntes retòriques... tot molt directe. Directe, entenedor, i amb contingut. He entès unes quantes coses més del Nabí, o del Quadern Gris, que no havia entès quan els llegia (i el que em queda...). De tots els altres, n’he llegit menys, i no puc contrastar. M’ha sorprès que hagi triat una de les narracions de Ruyra i no, per exemple, El rem de trenta-quatre. Encara més quan GF, amb aquell aire iconoclasta habitual, diu que, llevat de La parada, la resta de Ruyra no val res. Duresa que reparteix generosament amb una sèrie de noms coneguts de la literatura catalana més o menys consagrada.

Potser aquest aire trencador, gamberro en podríem dir, és un dels motius d’una certa fascinació per GF, i també, em penso, un tòpic que potser impedeix veure tot el pes del seu coneixement. Perquè, per a ser iconoclasta, se n’ha de saber molt. Si no, només ets un destraler, i GF no n’era pas, de destraler. Fins i tot per als llecs en crítica literària com jo és possible adonar-se de les moltes coses que diu, de les moltes lectures i reflexions prèvies que hi ha en allò que sembla un estirabot i no ho és.

A banda, GF fa -al llarg de totes les conferències- una profunda crítica del catalanisme polític i la seva relació amb la literatura catalana, de com aquesta literatura ha estat tan connotada, li hem demanat tantes coses que no li toquen -allò dels peatges i les suplències- que això n’ha impedit un desenvolupament normal o, si més no, amb les mateixes normalitats que altres literatures europees.

(Seguim. Avui m’he regalat l’oïda -sí, en singular- amb la Turandot, de Puccini. Recordeu: a l’alba vinceró!. Cuideu-vos. Cuidem-nos.)