dimecres, 29 d’agost del 2018

Fontana, un mestre

Encara que m’hagi dedicat a una altra cosa, la meva primera intenció va ser la d’estudiar història. Hi ajudava el fet que a casa hi havia un ambient favorable: al meu pare li agradava, i no era infreqüent que fes referències històriques. Això també va fer que hi hagués llibres, a casa -mai ho agrairé prou- i una afició, compartida amb el meu germà gran (que sí que va estudiar història). També ajudava la immensa sort de tenir tres bons docents, al batxillerat: Carmen Gómez Cruz, que encara veig de vegades (vivim al mateix barri), el malaguanyat doctor Cortiella, un mestre de poble, en el millor sentit de la paraula, amb una immensa vocació pedagògica, i en Manuel (?) Riesco, un progre de manual -també era l’època, ai!- que va saber inocular-me el virus de la crítica. No és d’estranyar, doncs, que comencés la carrera de Geografia i història, per això darrer.

Però, caramboles de la vida, vaig començar a treballar al Servei d’urbanisme de la Generalitat, i el que vaig veure allí, i les males arts de l’Antoni Pujol i d’en Josep M. Milà -que encara continuen- em van captar pel costat fosc de la força. Aleshores vaig anar triant totes les assignatures de geografia humana i regional (ho sento pels físics: no ho aguanto) i vaig acabar fent un poti-poti històrico-geogràfic que m’ha portat on sóc ara.

Mantinc, però l’interès per la història (de fet, vaig publicar algun article, gràcies a la infinita generositat, paciència, i ensenyament d’en Salvador-Joan Rovira; en vaig parlar AQUÍ). Un interès que vaig pensar que podia alimentar igualment amb els llibres, malgrat que no tingués uns sòlids fonaments teòrics i metodològics per a la recerca històrica, però si suficients per a satisfer una immensa tafaneria.

Per això m’ha colpit la mort de Josep Fontana, mestre d’historiadors en tots els sentits de l’expressió. En qualsevol controvèrsia històrica, en dossiers periodístics, en assajos, quan veies la seva signatura al peu d’un article, d’un pròleg, quan en llegies unes declaracions, sabies que hi trobaries una seguretat, una solidesa, una garantia de solvència. Argumentació, dades, interpretació rigorosa, i una decidida voluntat d’història útil, de coneixement social per al progrés. Res de falses neutralitats o d’erudicions a la violeta. Parafrasejant el poeta, per a Fontana la història és una arma carregada de futur. sense pretendre una neutralitat tan impossible com estèril, perquè la sola tria de la matèria a estudiar, o del llenguatge amb què se'n parla ja és una opció militant, i també perquè no n'hi ha prou amb dir què va passar -que cal, és clar- sinó que ens interessa, sobretot, perquè va passar, i què va produir: entendre el passat per entendre el present, i entendre el present per a transformar-lo. I, en la transformació del present per a un altre futur, les neutralitats són un crim. Això s'aprèn, i be, de Fontana. 

Encara recordo la lluminosa lectura -ja fa molts anys- de «La quiebra de la monarquia absoluta», un llibre fonamental per entendre el XIX espanyol, i l’origen d’aquesta mena d’estat modern que en va sortir. Fontana era un savi, no només pel moltíssim que sabia, també perquè es feia entendre sense rebaixar nivell. De més cap aquí, la monumental «Por el bien del Imperio» o la col·lecció d’articles «La construcció de la identitat» o, amb un títol molt semblant, però un contingut molt diferent, «La formació d’una identitat» que ofereix una visió molt suggerent d’aquest tros de món que és Catalunya, molt lluny d’essencialismes i dels llocs comuns que ara li retreuen una trepa d’analfabets que no han passat del títol (i algun nacionalista català abrandat que tampoc no ha passat de la coberta, que consti).

És llastimós llegir ara segons quin comentari sobre Fontana, en mitjans com el País o d’altres de la caverna mediàtica, i com el manipulen en funció del més estricte present, també convenientment manipulat. De fet, no és nou. Fan el mateix amb Vicens Vives -descontextualitzat, fent el més descarat presentisme, com si una persona que fa gairebé seixanta anys que és morta pogués opinar sobre la Catalunya del segle XXI-.

Per sort, ens queden els molts llibres, articles, i entrevistes. Vicens Vives, Soldevila, Pierre Vilar, Termes i Fontana, quin repòquer d’asos (i hi podríem afegir més noms: Eva Serra, també traspassada fa poc, Borja de Riquer, feliçment en actiu, Agustí Alcoberro, Joaquim Albareda, i tants d'altres; molts, deixebles de Fontana) per lluir, per llegir, per passar-ho bé, per aprendre, per descobrir, per trobar vies i camins nous per explorar. Quins mestres, doncs.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada