Plans, més plans!!!!!

 

Ahir diumenge el Diari de Tarragona (DdT) ens sorprenia amb una àmplia enquesta a elements de la societat civil tarragonina (sic) sobre la conveniència d’un Pla estratègic per a la ciutat, enquesta dirigida a reforçar la proposta i objectiu de la iniciativa del diari.

Crec que no sorprendrà, a ningú que hagi seguit poc o molt aquest blog, que jo sigui un decidit partidari dels instruments de planificació, fins i tot en aquesta opció de plans estratègics, que sovint incorporen una considerable dosi de xerrameca insubstancial («cercar la sinergia de les energies innovadores de la societat i canalitzar-les cap a objectius col·lectius superadors dels obstacles que impedeixen l’eclosió del potencial...» i així trenta pàgines més; deu mil euros, gràcies).

Que a Tarragona li aniria bé saber què vol ser quan sigui gran i tenir una certa idea de com hi pot arribar, a partir de la realitat i de les pròpies forces, també és una obvietat. Sobretot si és a partir del que realment som i podem, i no per a continuar aquest victimisme lacrimogen antibarceloní/anticatalà amb què sovint ens castiga el DdT. Endavant doncs.

Endavant, però que no passi el mateix que fa vint-i-tants anys. Aleshores, a impuls de la Cambra de Comerç, especialment del qui la presidia, Bertomeu Ramos, es va fer el Pla estratègic Tarragona 1999 «Els fonaments per a un nou segle». Amb tot els ets i uts d’aquesta mena de projectes: plenari, comissió executiva, grups de treball, enquestes, DAFO, i tota la pesca.

Recordo haver participat en el grup de treball d’Infraestructura i Territori -quin, sinó- on vaig manifestar els meus dubtes, no de les anàlisis o propostes, que en general em semblaven força coherents, sinó pel fet que, un anys abans, s’havia aprovat la revisió del Pla general de Tarragona, que teòricament havia de preveure i preparar el terreny per a moltes d’aquelles propostes, i que -érem en temps del nadalisme triomfant- s’havia fet sense pràcticament cap mena de debat ni de participació. Vaja, com posar el carro davant dels bous: primer el Pla, i després debatre els objectius estratègics de la ciutat.

Em vaig guanyar una bronca per part d’un enginyer molt vinculat als poders públics, amb un discurs vehement sobre el dret de la ciutat a debatre sobre el seu futur -cosa que no he discutit mai, més aviat l’he trobada a faltar- i s’ha acabat el bròquil.

El Pla es va aprovar amb una certa solemnitat, en un acte celebrat no sé on, i en el qual tots els participants vam rebre aquest pintoresc «pongo».

I el Pla? Bé, gràcies. Ni es va constituir la comissió de seguiment, ni se’n va donar cap explicació. Es veu que es tractava de dir que hi havia un pla i fer-se la foto, no d’implementar res.

Repetirem aquest procés un cop més? No seria el primer cop. A una altra escala, el 2008-2010 es va fer el Pla Estratègic del Camp de Tarragona (la web encara és activa: http://www.mesacamptarragona.cat/pla-estrategic/). I, a Tarragona, es va fer un anomenat Pla estratègic Tarragona 2022 -mira l’any vinent!- amb el discutible procediment de cosir tota mena de plans, de la mena que fossin, i embolcallar-los amb la retòrica d’un procés participatiu tan tòpic i estàndard com el que acabem de passar amb el Pla director urbanístic de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona (en vaig parlar  AQUÍ ). 

De veritat necessitem recomençar aquests processos pretesament participatius, remoure tòpics, repetir obvietats, representar i fer veure que fem alguna cosa... i res?. Tenim un territori estudiat mil i una vegades, hem fet no sé quantes anàlisis DAFO, tenim llistes de mancances i de potencials.

No més, si us plau. Fem alguna cosa, de tot això. Per poc que sigui, per parcial que sigui, ja serà més que trenta anys de donat tombs i de pagar minutes d’organitzadors de processos participatius.