dijous, 2 de desembre de 2021

Josep Oliveras, emèrit (però dels bons)

 




.



Dimarts passat vaig assistir a l’acte d’homenatge a Josep Oliveras, catedràtic emèrit del departament de Geografia de la URV, amb motiu de la seva jubilació. Tècnicament, ha assolit l’edat en què ja no és possible allargar més l’activitat docent i de recerca al si de la universitat, però tots estem segurs que Josep Oliveras no afluixarà l’empenta de feina i, encara menys, practicarà una d’aquelles jubilacions d’anunci de la Caixa, que passen el dia en creuers i jugant a la petanca

Un acte concorregut, no només pel personal de la URV –o, millor, tots els seus companys i companyes- sinó també per més gent de la comunitat universitària, de la URV i de fora, senyal d’un ampli poder de convocatòria.


Entre els assistents (i participants, amb paraula) en Jorge Olcina, un savi de la Universitat d'Alacant -savi perquè en sap molt, i savi perquè, quan parla, se l'entén- que va donar una dimensió de Països Catalans... més o menys; és mig catalanoparlant -amb vincles familiars a la Conca de Barberà, no ho sabia- però exemple de la diglòssia alacantina: va fer part de la seva intervenció en català, però es notava que no era la seva llengua habitual; en tot cas, amb un capteniment lingüístic -aquesta i altres vegades que l'he sentit a Catalunya- d'una correcció que ja voldríem que fos més corrent. 

Vaig conèixer Josep Oliveras a mitjans dels vuitanta, quan vaig reprendre els estudis universitaris, aleshores de geografia i història, però ja tocat pel virus de l’urbanisme i amb ganes d’anar  tirant cap a geografies humanes i regionals. Impartia –suposo que entre d’altres- una assignatura anomenada “Espais i societats”, un títol prou ambigu per parlar de tot i d’arreu del món. No recordo quines, però sé que algunes assignatures més devia cursar, perquè recordo bé els diferents treballs que en vaig fer, i li devien agradar prou per a posar una bona nota, però, sobretot, per anar-me encarregant feinetes quan ja vaig ser llicenciat.

No vam perdre el contacte, i a principis d’aquest segle (que malament sona, així!) quan en Jordi Blay i en Santi Roqué em van convocar a la vetusta facultat de Lletres de la plaça Imperial Tàrraco per a proposar-me que em presentés a professor associat de planejament territorial i urbanístic, ell va passar per allí –en aquells despatxos tètrics del forat sinistre que era el departament, més valia no tancar gaire les portes- em va veure i va engegar una admonició incontestable i irrebatible ordenant-me que m’hi presentés. I així, vint anys després, encara hi sóc.

Molt més endavant, em va dirigir el treball de fi de màster, d’una manera molt displicent, com dient –o fent- tu mateix, que ja en saps prou. I devia estar prou bé, perquè s’hi va referir en una extensa comunicació en un d’aquests congressos que hi ha pel món. Moltes gràcies.

N’he après molt, a classe i fora de la classe (en activitats de la Societat Catalana de Geografia, que ha presidit fins fa quatre dies; en articles a la premsa; en llibres i conferències...). N’he après, també, d’una actitud sempre amb un punt de provocació intel·ligent (com Oriol Bohigas, que també hem acomiadat, però aquest definitivament) i un inconformisme davant l’establert, no per gust de la diferència, sinó per coneixement i lucidesa.

No sé què farà, ara que docència i recerca –si més no oficials- el deixen lliure. Sé –penso, vaja- que no s’avorrirà ni callarà, i que podrem –jo, almenys, voldré- aprendre’n més coses, discutir-les si cal, rebatre-les, o compartir-les. Que duri molts anys, i moltes gràcies per tot, Pep.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada