dimecres, 1 de desembre de 2021

Oriol Bohigas, la provocació intel·ligent

 




Ens ha deixat Oriol Bohigas, després d’una vida llarguíssima i aprofitada. Llarguíssima en anys -gairebé centenari- i amplíssima en interessos i en continguts. Des de la principal, l’arquitectura, en un sentit ampli –també l’urbanisme, el projecte de ciutat- a la gestió cultural, en molts camps: regidor de cultura, president de gairebé tot (Ateneu, Fundació Miró, Edicions 62...) i la docència a l’ETSAB. Algú sense por a embolicar-se, a provar, a proposar, a equivocar-se; en definitiva, a fer.

Impossible –i també innecessari, ara i aquí- fer un resum de tota la seva trajectòria. Hi vaig parlar un cop (poc, i a peu dret) gràcies a la intercessió de Soledat Balaguer, i va tenir l’amabilitat de dedicar-me un volum de les seves memòries, “Combat d'incerteses”, de lectura apassionant. D’aquest volum –i del següent, “Dit o fet”- i de textos més tècnics (però igualment apassionants i apassionats, gens encarcarats) n’he après molt del poc que sé sobre urbanisme. Una visió molt oberta, crítica amb els plans –una critica que no sempre comparteixo- i defensora del projecte urbà, pensat i ajustat a la realitat i a les necessitats.



Crec que el llegat de Bohigas –els llegats, plurals- beuen d’una herència col·lectiva, d’arrel noucentista però passada per un tamís més progressista, actualitzada. Una herència amb voluntat modernitzadora, ben estructurada, rigorosa, de contingut cívic, incompatible amb la demagògia, amb la improvisació, amb el populisme. N’és un exemple el treball d’ordenació dels museus de Barcelona que va plantejar –i una manera d’enllaçar amb el treball del seu pare a la Junta de Museus dels anys vint i trenta- que jo crec encara molt vigent i lamentablement desaprofitat.

Bohigas també ens va ensenyar que es pot ser radical en el fons, en les idees i propostes, i a la vegada divertit. El seu antifranquisme militant o el seu catalanisme no eren fúnebres ni turmentats o solemnes,  com els d’alguns sectors ofegats pel seu sentit de la transcendència (que, de fet, tampoc n’hi ha per tant). Va ser la demostració –també després- que divertit no és l’antònim de seriós, sinó d’avorrit, i, doncs, que es pot ser divertit i seriós –no frívol- a la vegada.

Polemista, capaç de la provocació intel·ligent, m’hauria agradat saber què pensava sobre aquesta horterada d’estel lluminós a la torre de la Sagrada Família (sobre la Sagrada Família, ja sabem què en pensava). Segur que n’hagués fet alguna definició punyent, divertida, i intel·ligent.

Que la terra et sigui lleu, Oriol Bohigas, i gràcies per tantes coses.


(imatge manllevada de l'abc -ho sento!- que és el Bohigas lliure i gamberro que estimàvem)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada