divendres, 17 de desembre de 2021

Manuel Castells, un ministre peculiar

 


Conec poc d’en Manuel Castells ministre (bé, exministre). En conec una mica més de l’estudiós del fet urbà (tot i que “La cuestión urbana” se’m va fer molt espessa i no la vaig acabar, ni de llegir, ni de pair; però això és demèrit meu, no de l’obra).

Manuel Castells era un perfil estrany, en un govern, i això té avantatges i inconvenients, i crec és un dels motius d’aquesta marxa tan sorpresa (“motius personals” que diuen que són de salut). El cert és que Manuel Castells coneix més bé les universitats americanes que les que volia arreglar amb el projecte de llei que portava entre mans, i em temo que d’aquí plora la criatura. Les pretensions d’importar pràctiques com l’elecció del rector per un comitè, fins i tot amb persones alienes a la universitat, ha topat amb l’endogàmia universitària, però també em pregunto si, d’haver importat (i imposat) aquesta pràctica hagués funcionat com als USA (i no entro, ara, a avaluar si alí va bé o no; d’entrada suposem que sí). Segurament, a més del marc legal (per cert, qui legisla sobre universitats als USA? El govern federal o els estats?) cal una determinada manera de fer les coses, una mentalitat, una altra relació entre el món i les universitats... tot coses que no es poden regular amb una llei. És allò de fer el socialisme a la sueca a Catalunya, que el problema és que no som suecs. Un comitè format per no se sap qui (però segur que el Ministerio hi ficaria cullerada) actuaria amb criteris només professionals i de mèrit?. No sé..

Castells treballava amb un punt –un punt gros- de jacobinisme, d’il·lustrat que dona lliçons i diu què s’ha de fer i com, i a més a tothom el mateix. Bastant propi dels Bandera Roja, per cert, que és també la procedència del seu successor. De fet, en una entrevista a l’Ara de fa molt pocs dies, hi va haver un element que em va sobtar. Ho recollien les entrevistadores:

“L’entrevista, en castellà al·legant que és “política de govern”.

Jo, això de la política de govern, no m’ho empasso. Són cafres, però no tant. Que l’entrevista a un ministre català, que parla català, per a un mitjà en català i per unes entrevistadores catalanes, s’hagi de fer en castellà per “política de govern” no s’ho creu ni ell. Més aviat em penso que no se sentia segur parlant en “ministre”, que és un dialecte madrileny, en català, i ho ha disfressat així, però m’hi jugo un peix que si mai l’Ara entrevista Miquel Iceta –que és molt més llarg- ni “política de govern” ni romanços, i l’entrevista seria en català.

Això em recorda que, l’any 1983 –com passa el temps!- un xic valencià va escriure a l’aleshores ministre d’educació, Jose M. Maravall, i ho va fer en català. La resposta del ministre, tot un poema, deia que “potser el meu cognom t’ha fet pensar jo era d’origen català. Però fins i tot si fos així, sóc ministre d’Espanya i m’has d’escriure en espanyol.” Per anar marcant territori, o paquet, o què sé jo... no sé si han canviat massa, les coses.

I pel que fa a la reforma universitària que proposava... molt em temo que, com tantes coses, serà foc d’encenalls recentralitzador i poca cosa més. Quan em jubili –que espero que sigui molt aviat!- ja explicaré la meva experiència docent universitària. I qualsevol llei que s’acabi fent, ja m’arriba tard.

(imatge: "La cuestión urbana", en l'edició de Siglo XXI de finals dels setanta que és la que hi ha casa, i igual d'atrotinada) 

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada