Això dels suposats jocs olímpics d’hivern als Pirineus -que, com a Pirineus, només són uns- comença a ser una murga insuportable. Es nota que, a partir dels jocs del 92 a Barcelona, tothom s’apunta al carro, a veure si així pot emular l’empenta, tant d’imatge com de realitzacions, d’aquells jocs. Aniria bé que, per a tocar de peus a terra, llegissin «Barcelona, cap a on vas?» d’Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán, per veure que no tot van ser flors i violes, i també que escoltessin Josep M. Pascual, gran coneixedor dels plans estratègics de ciutat, quan diu que els jocs -els que siguin, i, per extensió, aquesta mena d’esdeveniments- s’han de posar al servei d’un projecte de ciutat, però que no són un projecte en si mateix; una idea, per cert, que s’hagués hagut de tenir molt present a Tarragona amb motiu dels jocs mediterranis.
Ja d’entrada reconec que no sóc entusiasta d’aquesta mena de saraus, i menys encara com a pretext per a obres o per a «posar al mapa». Les obres s’han de fer si són necessàries per al desenvolupament i qualitat de vida de la gent, al marge dels jocs, i al mapa ja hi és tothom, no fotem. Llevat que es vulgui fer una mena d’anunci caríssim, sense garanties de res. M’agradaria saber quanta gent recorda Sotxi, on van tenir lloc els jocs d’hivern de 2014. Doncs això.
Com he dit, penso que les obres que podrien ser fetes amb aquesta excusa i que interessen són les que es necessitin per a la gent que viu allí, i d’acord amb un projecte de territori coherent. Accessibilitat, connexió digital, dotació d’equipaments públics (sempre poso d’exemple que una de les millors, més útils, i menys conegudes de les obres de Barcelona 92 va ser la renovació dels col·lectors d’aigües residuals). Unes obres que, en tot cas, si realment són necessàries, haurien de ser fetes amb jocs o sense. Haver de buscar l’excusa dels jocs per a mobilitzar recursos públics -perquè seran públics; els privats es mobilitzaran per a objectius que generin beneficis, lògicament- és una mena de xantatge col·lectiu que em sembla indigne. Més encara quan es xupa roda del nom de Barcelona, o quan es diu tranquil·lament que algunes instal·lacions que es faran servir són als Alps o a Sarajevo. A què juguem, i mai més ben dit?.
Només faltava aquesta mena de consulta, que només es fa en sis comarques. D’entrada, la consulta s’hauria d’estendre a tots els qui pagarem (allò de no taxation whitout representation que deien els revolucionaris de l’única revolució que s’ha fet als EUA). Però, sobretot, perquè una premissa fonamental de qualsevol procés de participació amb cara i ulls és una prèvia informació completa i objectiva. I això vol dir, almenys: Jocs per a fer què? Com? A on? Qui? Quan? Quant costarà? Qui ho pagarà?. Sabem tot això? Ho sabrem abans de votar (qui pugui votar)?.
I, per si fos poc, aquesta disputa ridícula amb Aragó i amb aquest esperpent de president que tenen, que ja fa temps que va descobrir el rèdit electoral del victimisme anticatalà (per cert, reconegut això, que l’anticatalanisme dona vots a Espanya, és il·lustratiu que ni els qui ho reconeixen s’hagin preguntat mai perquè, i ni molt menys plantejat cap acció per a corregir-ho; és com aquell acudit: «He decidit afusellar els jueus i els ciclistes» «Els ciclistes? Perquè?» «Ho veus, ja deia que ningú preguntava pels jueus»). El president aragonès -no confondre amb Aragonès amb majúscules- ha començat la campanya electoral del 2023 amb l’anul·lació de l’entrevista que tenia amb el president català, una cosa que, a més, és una (altra) descortesia. L’excusa, d’allò més peregrina, és que tenen criteris diferents sobre els jocs. Coi, doncs raó de més per trobar-se i parlar, no?.
Ja es veu, doncs, que això dels jocs d’hivern al Pirineu no m’entusiasma gaire. Ni que fessin bé tot el que s’hauria de fer (donar informació, preguntar bé i a tothom, dissenyar unes inversions coherents i adequades al territori -especialment per a després dels jocs-) no em convencerien, perquè és el fet aquest dels jocs el que no em convenç. Un espectacle, que poc té a veure amb l’esport, durant unes setmanes, ocasió per a fer geopolítica barata, i lluïment nacionalista, del nacionalisme dels estats, que és el pitjor. Ja s’ho poden quedar.
L’únic consol que tinc per ara és que ho estan fent tan malament que el COI -una trepa de mòmies reaccionàries sangoneres de l’"esport"- no voldrà saber-ne res, i no els concedirà. A veure què passarà, aleshores, amb totes aquelles inversions que s’havien de fer...
imatge: el logo dels Jocs d'Hivern d'enguany, a Beijing, mostra del compromís del COI pels drets humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada