Parlar de la guerra a Ucraïna (i, de fet, a on sigui) exigeix començar per un rebuig absolut a la violència i a l’estupidesa de la guerra. Comparteixo, doncs, tota manifestació primària, visceral, en aquest sentit. Però, un cop assentat aquest principi, també hi ha més coses a dir.
Tip d’aquesta equidistància exquisida (per no dir imbècil) que es creu obligada, cada cop que parla de la guerra a Ucraïna, a criticar l’OTAN i els USA. Que l’una i els altres mereixen crítiques, sobretot en un panorama històric, em sembla indiscutible, i cal fer-les, però no en aquest context. Que jo sàpiga, els tancs i avions que han envaït Ucraïna no són de l’OTAN ni dels USA, són de l’exèrcit rus. Hi ha un agressor i un agredit, i qui no ho entengui (com ara la CUP al Parlament) que s’ho faci mirar. Una sessió de Barri Sèsam sobre «atacar i defensar-se» no els aniria malament.
Tip d’opinadors i periodistes (sic) perdonavides i/o que es creuen graciosíssims fent analogies amb el Dombass i Catalunya. Em refereixo, sobretot, als que he sentit/llegit, els de l’escuderia de la Vanguardia (Juliana, Granell, Luna) però n’hi deu haver més que la higiene mental m’estalvia de conèixer. D’entrada, les realitats nacionals no són intercanviables, però si volen fer analogies, el Dombass s’assembla més a aquella fantasmada de Tabàrnia que uns quants sonats van popularitzar, o als intents de l’Alejandro Fernández de separar Tarragona província de Catalunya, èmuls de l’ilerdanisme franquista que volia unir Lleida a l’Aragó, o similars. I el discurs de Putin dient que Ucraïna no ha estat mai una nació, que forma part inseparable de Rússia, i que el govern ucraïnès els enganya s’assemblen molt més al discurs nacionalista espanyol més exaltat que a cap altra cosa. Però, com ja he dit, i ho mantinc, les realitats nacionals no són intercanviables.
Estupefacte amb alguns arguments no intervencionistes. Tot i que entenc la prudència (per no dir el temor) davant la possibilitat que això degeneri en un conflicte generalitzat o, pitjor, nuclear, hi ha reaccions impresentables. Fa uns dies veia un rètol (cutre, d’impressora domèstica) signat per un grupuscle que encara no deu saber que Lenin és mort, que rebutjava una «guerra imperialista». Exactament el mateix discurs que els estalinistes de l’any 1939 (mentre, això sí, Stalin es repartia Polònia amb Hitler i es cruspia les repúbliques bàltiques). O que no s’ha de lliurar armament a Ucraïna perquè, total, l’exèrcit rus els vencerà igualment, i no cal causar morts inútils. A veure, inútils són totes les morts, començant per les criatures d’aquest hospital infantil de Mariupol, i acabant pels nanos russos de lleva que encara no saben a on i a què els han portat i que estan tornant a casa en un potet de cendres. I, tornem a allò dels paral·lelismes impossibles, però ara històrics (la història no es repeteix, ni tan sols en allò de primer tragèdia i després farsa, però de vegades la història rima). A la guerra civil espanyola, el patètic Comitè de no intervenció no lliurava armes a ningú (mentida podrida: Alemanya i Itàlia se’n van fer un tip, d’armar als feixistes) amb l’excusa de «no causar mals majors». Us asseguro que si la República hagués tingut armes i aviació potser el resultat hagués estat diferent (i no de morts, que ja se’n va ocupar en Franco de matar gent després de la guerra). Si més no el meu pare, al front d’Aragó amb una sabata i una espardenya, ho hagués agraït.
Reconfortat per la immensa onada de solidaritat de la gent envers Ucraïna. La gent és el millor que tenim, i no falla.
Irritat per la imbecil·litat d’algunes mostres de rebuig a Rússia. No ens confonguem, Putin -per sort- no és Rússia, encara que ell s’ho pensi. Des de les ximpleries de deixar de servir ensaladilla russa (que, per cert, a Rússia és ensaladilla Olivier, pel cuiner que la va popularitzar) fins a coses més bèsties, com exigir a artistes -de música, d’òpera, de ballet- una mena de retractació públic de tipus inquisitorial. Entendria que es rebutgés l’actuació de qui es mostrés propagandista de la guerra, però aquesta mena de peatge ideològic em sembla perillosa i contraproduent. Contraproduent perquè, acabada la guerra -que espero que sigui aviat i que guanyin els bons- caldrà conviure amb Rússia i refer ponts, i el millor element per això és la cultura, és demostrar que no estem contra Rússia, i que Rússia ens interessa. Rússia és Tolstoi, és Shostakovitx, és el Bolshoi. No hi renunciem. Recordo que Carme Serrallonga -una pedagoga, mestra de dicció de molts actors i actrius, una donassa impressionant, filla de l’Institut Escola de la República, i traductora de l’alemany- explicava que, acabada la segona guerra mundial, va tenir una reacció de rebuig a tot el que era alemany, horroritzada pel nazisme; i ella mateixa explicava que es va dir «Carme, ets tonta: Alemanya no és el nazisme; Alemanya és Mann, i és Schiller, i és Goethe!». Doncs això. La gent de Rússia -especialment la que més s’ha exposat: els milers de detinguts per protestar contra la guerra- també són el millor. Es mereixen que no els deixem sols i, sobretot, que no els fem culpables.
Convençut que Putin, a mig i llarg, ha perdut (tot i que terroritzat pel que pugui passar a curt). D’entrada, Putin ha creat Ucraïna: no hi ha res que uneixi més una nació que la lluita contra un enemic exterior que et vol anihilar, i aquesta guerra és de manual. Però també perquè ha demostrat -cada dia que passa, més- que això és una fugida cap endavant: com controlarà una Ucraïna ocupada? Rússia té un pib mediocre, per la grandària, un exèrcit que -nuclears a banda, que no és poc- està mal equipat i no sembla gaire ben dirigit, i, sobretot, poc motivat. A més, Putin ha insuflat aire a l’OTAN -ara té un motiu d’existència, i uns quants candidats a entrar-hi-, i encara li haurem d’agrair que ha donat impuls a la Unió Europea que, per una vegada, ha actuat amb diligència i una certa serietat (i fins i tot servirà per a posar-se les piles per avançar en les renovables!).
Espero que hi hagi la intel·ligència col·lectiva de donar una sortida honorable a una Rússia post-Putin. Les humiliacions són contraproduents, ho vam veure a Versalles l’any 1919 i a la mateixa Rússia l’any 1991 (però ni la primera justifica el nazisme, ni la segona això que està passant).
Apa, ja ho he dit.
(imatge: no cal dir-ho, bandera d'Ucraïna. Ucraïna no és cap paradís, i segur que hi havia -hi ha- moltes coses millorables i/o criticables, però quan passa això, que un abusananos maltracta algú més dèbil, no hi ha neutralitats possibles)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada