La setmana passada vaig participar en una taula rodona sobre
el futur POUM de Tarragona. L’acte estava organitzat per un espai polític (no
sé si és una coalició, una suma, una coalició de coalicions o què; tampoc no sé
si és del tot oposició –a l’actual govern municipal- o no perquè d’alguna
manera té un peu a cada banda. És igual). Hi vaig ser per dues raons.
Per començar, perquè m’ho va demanar un bon amic, a qui fa
quaranta anys que tracto (com passa el temps!) i sempre, com deia un “al costat
bo de la barricada”. També perquè em van convidar per la meva condició de
professor de la matèria, i crec que
aportar els coneixements que pugui tenir, de forma pública, és part de la meva
feina acadèmica. Per això vaig voler enfocar la meva intervenció a aclarir conceptes,
perquè ja sé que l’urbanisme és complicat (de vegades el fem més complicat!) i
a més, molt sovint, el debat polític distorsiona aquests conceptes, ja sigui en
to triomfalista –els governs- ja sigui
apocalíptic, les oposicions.
No sé si me’n vaig sortir –això ho haurien de dir els qui hi
eren- però sí que vaig pensar que, si de cas, vaig fer curt. Entenc la
complexitat del tema, i reconec les ganes i sovint les bones intencions de la
gent que hi va participar, però em va preocupar molt el baix nivell del debat.
No esperava que totes les persones intervinents fossin més enteses en la
matèria, però sí esperava que hi hagués una mica més de dedicació. Anàvem –jo
hi anava- a parlar del POUM de Tarragona, però allò va ser, majoritàriament,
una barreja entre memorials de greuges ciutadans i carta als reis, al marge de
si eren temes de POUM o no. Crec que quan algú parla d’un tema com aquest, en
representació d’un col·lectiu, n’hauríem d’esperar que ho hagués preparat una
mica. I, si no en sap, almenys no engegar pel broc gros. S’hi van fer
afirmacions errònies –espero que només fossin errors- i tot plegat tenia un to
de tertúlia de sobretaula més que de debat (llevat del sempre entusiasta Lluís
Gurrera, que va travar un vibrant discurs de demandes ecologistes).
Amb això no vull desqualificar l’acte –de cap manera!- ni la
legitimitat de tothom què hi va dir el que va voler, no ens confonguem. Vull fer
notar l’enorme desorientació que hi ha sobre la matèria, fins i tot per part de
persones interessades. Sempre poso l’exemple que, si debatéssim de pressupostos
municipals –una altra matèria espessa- no admetríem errors de sumes i restes, o
afirmacions que confonguessin dèficit i deute, per exemple. Doncs amb l’urbanisme
igual.
En general sóc molt escèptic amb els processos participatius en urbanisme. No per innecessaris, al contrari, sinó perquè, convenients com són, es plantegen d’una manera anecdòtica, de vegades fins i tot ridícula (en vaig parlar AQUÍ) i això va en detriment dels efectes positius de la participació. I és que, a participar, se n’ha d’aprendre, que em deia un dia en Joan Josep Pujades. I és cert, participar demana un esforç per part de qui ho fa, un esforç de coneixement i d’informar-se (i això vol dir, també, un esforç de qui promou la participació: donar informació veraç, objectiva, i comprensible). Només així la participació té un sentit i és útil.
De manera que hi aportaré el meu granet d’arena i, en aquest
modest blog, aniré apuntant algunes -i més- de les coses que vaig dir, ara amb
més calma i més dades, a veure si això ajuda a centrar el debat.
Estigueu atents a les vostres pantalles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada