dissabte, 31 de juliol de 2021

Josep Sendra, tarragoní fidel

 


Commogut pel traspàs de Josep Sendra. Els diaris ens n’expliquen, sobretot, la trajectòria política, important, i alguns mitjans -no gaires- el seu pas per la societat civil, els anys cinquanta i seixanta, a la migrada societat civil de la Tarragona de la postguerra; un pas que explica l’altre, el de la política. Perquè Josep Sendra va tenir un capteniment polític -malauradament, ara, molt perdut- gens estrident, i més amable (que no vol dir menys convençut o més condescendent) i que comunicava molt més la política com una eina per a construir que no pas per a oposar o imposar.

En aquest sentit, sempre he pensat que era un representant de la millor Convergència, la que no s’havia perdut en l’anomenat sector negocis, la que mantenia aquell corrent propi de la democràcia cristiana europea dels anys cinquanta, coautora de l’estat del benestar, i molt diferent del que ha acabat essent. Després, les coses -a Convergència i a Catalunya, que no és el mateix, encara que alguns s’ho pensin- van anar per uns altres camins, i potser això explica la retirada institucional de Josep Sendra l’any 1992, quan segur que encara tenir molta corda.

Crec que hagués estat un bon alcalde de Tarragona, sens dubte amb molta més serietat que els que hem anat tenint, que ja ens convé. La pega: en un sistema de llistes tancades, t’has d’endur tot el lot si us plau per força. 

L’havia tractat relativament poc -jo em vaig emmerdar més tard, políticament- i més aviat a través d’Òmnium Cultural i, més tard, quan ell era delegat del Govern, per feina. Sempre amb afabilitat, lluny de les altiveses d’alguns altres, però també fent-se mereixedor del respecte que es mereixia per edat i pel lloc que ocupava i, doncs, oposat a  les campexanies grolleres, que també n’hi havia. Sempre li vaig tenir un gran respecte personal. 

També era algú amb un sentit pràctic molt divertit.  Recordo un episodi quan el seu fill -i bon amic meu- Jordi va prendre mal en alguna gamberrada de joventut i unes perdius, que ja li explicaré al Jordi, si li ve de gust, i que retratava molt bé el personatge. 

Alt, cepat, amb una testa impressionant i cabellera rinxolada, pròpies d’un cònsol romà, feia una parella magnífica amb l’enyorada Marilín (de tan anomenar-la així, m’adono que no en sé el nom!) una donassa imponent, tota bondat. Que en Jordi i la Maria del Mar -els fills que he tractat- tinguin la planta que tenen es deu sens dubte a aquests gens. 

Havia rebut el premi el Balcó, que atorga Òmnium Cultural. Ben donat, em permeto pensar que li hagués escaigut més la denominació primera del premi: Tarragoní fidel. Fidel a una ciutat, a un país, a unes conviccions. 

Josep Sendra, tarragoní (em sembla que amb antecedents altafullencs, o del Baix Gaià) gràcies per tot. Que la terra et sigui lleu. 


(foto de Joan Antoni Torreblanca, manllevada del Diari Més, que espero que no s'enfadin amb mi)


3 comentaris:

  1. Robert moltes gràcies pel aquest panegíric del meu pare. Tens tota la raó i el retrat és molt escaient. Estic deleitós de veure't per que m'expliquis aquesta gamberrada de joventut!
    Una abraçada i gràcies de nou. Visca la terra!

    ResponElimina
  2. Per cert, la mare es deia Maria Alícia, per tothom li deia Marilí o Marilín. Els nets li deien Iaia Lí.

    ResponElimina