Gràcies, Paco

 

Ahir vaig assistir al meu primer –i segurament darrer- concert de Paco Ibáñez. Hi havia d’anar l’any passat, però la pandèmia ho va impedir (en vaig parlar AQUÍ).

He dit el meu darrer concert, no perquè hagi decidit no anar en cap més, sinó perquè no crec que Paco Ibáñez en faci massa més. Un venerable, admirable, homenot a prop dels 87 anys. Impressionava veure’l accedir a escena acompanyat i agafat del braç, però impressiona més pensar que va aguantar gairebé dues hores de concert, sense cap descans, i tocant la guitarra a peu dret (peu dret sobre la cadira).

Però 87 anys no són debades. Aquella veu entusiasta que ens cridava a galopar a l’Olympia de París, l’any 1969 era, ahir, un fil cansat, que escurçava les cançons i allargava explicacions, facècies, i conyes amb el públic, pròpies d’un gat vell de centenars de concerts, que s’ho sap tot.

Que no se’m mal entengui. Jo no pretenia anar a una reedició de l’Olympia de fa més de cinquanta anys, i no em vaig sentir gens enganyat. Sabia el que em trobaria, i sabia què anava a veure: una llegenda de la cançó, algú que ha sabut sobreviure amb dignitat, lucidesa i coherència a la seva història, i que ja pot estar de tornada de tot i, a la vegada, exercir –continuar exercint- d’insubornable antifeixista. Quins temps, aquests, que cal exercir d’això!.

Vaig agrair que el concert se centrés, sobretot, en el que a mi més m’agrada, de Paco Ibáñez, que és el seu treball sobre poetes, clàssics com Góngora o García Lorca, i més moderns o més desconeguts. Espero que el públic apreciés l’exquisida poesia d’Alfonsina Storrmi, no tan coneguda, lamentablement, però magnifica. Això no vol dir que no hi hagués també algunes cançons més combatives, com el Soldadito boliviano, o el mític A galopar!, aquest sàviament situat en l’única propina del concert. I si, per una banda, reconforta veure gent jove aplaudint a rabiar i acompanyant el galopar, és una mica depriment que, cinquanta anys després, sigui tan actual i tan necessari cantar-lo.

El públic, amb una mitjana d’edat respectable –vaja, inclosa la meva!- em feia pensar que alguns (jo també?) potser exercien una nostàlgia d’un temps no del tot viscut. Cert que alguns podien haver conegut l’època de finals dels seixanta i principis del setanta, dels concerts a l’exterior i dels discos prohibits, però crec que la majoria eren massa poc grans per això, i que hi havia més un exercici de lligar-se a un passat més heroic, sovint més mitificat que real, no per enganyar-se o enganyar, però sí per a deixar clar que “els seus” eren aquells i no uns altres.

Gràcies, Paco Ibáñez, pel concert d’ahir, tan ple de poesia i de musica. Gràcies per una vida de dignitat i de rebel·lia. Gràcies per tot, i fins sempre.

(foto manllevada de la wikipedia)