Sobre l'Hermitage a Barcelona: dos comentaris i una postil·la

 

Portem unes quantes setmanes aguantant, als mitjans generalistes, un tema barceloní, com és el de la presència –per ara incerta- d’una franquícia del Museu Hermitage, de Sant Petersburg, a la ciutat. Que un museu de prestigi vagi repartint franquícies com si fos un Mac Donalds ja ens hauria de preocupar, i que aquest sigui un dels grans debats culturals (sic) de Barcelona i l’exportin a tot el país és un signe de provincianismes diversos que també ens hauríem de fer mirar.

Sé que hi ha molts aspectes a comentar, i que no tinc tota la informació, de manera que només faré un parell de comentaris.

Pel que sé, l’Hermitage pretén situar-se en un solar del Port de Barcelona. Per ser més exactes, en un sòl que el Port ocupa en virtut del que disposa la llei de Ports, que li permet dissenyar el seu propi espai –de fet, ho fa a través d’un anomenat Pla especial d’usos portuaris- mitjançant el qual queda legitimat per a ocupar i expropiar tot allò que cregui necessari per als usos portuaris (sense anar més lluny, el Pla especial del Port de Tarragona es cruspeix alegrement un bon tros de l’antiga Universitat Laboral; n’hauríem de parlar un dia, d’això).

Si és així, em pregunto què té a veure una franquícia museística amb els usos portuaris. Recordem que el Pla es basa en la utilitat pública d’aquells espais vinculada a l’activitat portuària, i que per aquest motiu, no poden ser un altre lloc. Però si aquest sòl, que abans formava part de la ciutat de Barcelona, de titularitat pública o privada, això tant és, va ser posat a disposició del Port per activitats portuàries, i ara es destina a uns usos que no tenen res a veure amb el Port, el que ens estan dient és que el motiu de l’ocupació, cessió, o expropiació ha quedat anul·lat, i el sentit comú indica que haurien de tornar als antics propietaris o, si això no és possible, a la ciutat, per a usos d’interès ciutadà, però no decidits pel port, sinó per la representació democràtica de la ciutadania barcelonina.

El segon comentari té a veure amb la qualitat de la proposta museística. No seré jo qui discuteixi la categoria de l’Hermitage –de l’original, vull dir- i la conveniència que aquests patrimonis, en la mesura del possible, siguin posats a l’abast de més gent. Els préstecs d’obres i les exposicions conjuntes són a l’ordre del dia. Però un format franquícia, que respon més a un funcionament mercantil que no pas cultural (i que ha fet figa a Amsterdam, atenció) no sé si és el que més cal a l’activitat museística de Barcelona.

Una activitat, a més, que havia generat propostes molt més potents. Per la desgraciada història d’aquest país, l’Ajuntament de Barcelona ha emprès iniciatives que anaven molt més enllà del que li pertocava, en una suplència institucional que coneixem molt bé, causada per la manca d’institucions d’autogovern, per una banda, i per l’absència de polítiques culturals per part dels governs –dels gobiernos- durant molt de temps. Algú ho havia de fer, i sort en vam tenir.

Des de l’any 1907, va funcionar la Junta de Museus de Barcelona, que fins al 1939 –aleshores va desaparèixer, com tantes coses- va fer una ingent tasca d’ordenació, de recull de patrimoni, de sistematització, organització i divulgació. Una mostra, la salvació de les pintures romàniques que són un plat fort de l’actual MNAC.

La Junta de Museus, conjuntament amb Francesc Cambó, i a redós del que va ser l’Exposició Universal del 29, van emprendre la transformació de Montjuïc com a gran espai museístic de Barcelona, una mica a l’estil del MuseumsQuartier de Viena, salvant moltes distàncies.

Molt més cap aquí, quan Oriol Bohigas va ser regidor de Cultura a Barcelona, també va endegar un procés de reordenació de les col·leccions, que continuava la proposta de reforçar Montjuïc com a centre d’aquestes activitats (amb trampa: Pere Bohigas, el pare d’Oriol, va ser un estret col·laborador de Joaquim Folch i Torres, l’ànima de la Junta de Museus, de manera que comptava amb l’ensenyament i documentació del seu pare).

Aquests eren debats i propostes de llarg abast, de caràcter estructural, que volien marcar una política museística coherent per a Barcelona. Propostes que parlaven d’estructurar les col·leccions, de coherències cronològiques i temàtiques, de concertació entre els diferents museus, més enllà de les titularitats, de polítiques de regeneració i ordenació urbana a partir dels nous espais. En definitiva, de política cultural i de  ciutat.

Clar, comparar això amb aquesta mena de fast art de la franquícia, és una mica depriment. El nivell ha baixat molt, i crec que Barcelona es mereix un debat seriós sobre oferta cultural, l’eix de la qual ha de ser la pròpia ciutat i la seva gent i no un turisme adotzenat i massificat que m’agradaria que, en un escenari postpandèmia, fos seriosament qüestionat.

I una postil·la: atenció amb les lletres petites dels contractes. Que no sigui que la franquícia faci figa i toqui –a Barcelona; és a dir, als seus contribuents- fer-se càrrec de pèrdues i d’inversions fallides, com si tot plegat fos un Florentino.

(imatge: el projecte de l'Hermitage, que per molt que sigui de Toyo Ito, una vaca sagrada de l'arquitectura moderna, a mi em sembla un epígon de les propostes que Niemeyer feia com a xurros per a Brasília, i que estan una mica antiquades).