bye bye, peatges... per ara

 

Demà, 1 de setembre, els peatges -alguns, no pas tots- de les autopistes i vies de gran capacitat de bona part de Catalunya seran història. Un munt de km de via queden de lliure circulació.

Entenc que a molta gent això els alegri. De circular pagant a circular no pagant (aparentment) la diferència és comprensible. Tot, amb el dubte de què passarà més endavant, si hi haurà vinyeta, si tornaran els peatges, més tous i ara públics, o què. Ho entenc, però crec que tot plegat és mostra del que no s’ha de fer. I no serà que no hi ha hagut temps per a pensar i aplicar una solució. Semblaria que això de la fi dels peatges ens ha agafat per sorpresa, quan, al contrari, era una data anunciada de fa molt de temps.

I que ho entengui, no vol dir que ho comparteixi. A risc d’anar contra corrent -ja no ve d’aquí- sóc partidari del peatge. No del que hi havia -exagerat, arbitrari- però sí del concepte peatge (ja ho deia fa deu anys, aquí AQUÍ). Per diverses raons.

El manteniment d’aquestes vies ens costarà uns diners. Uns diners que pagarem els contribuents independentment de l’ús que en fem, i també al marge de l’ús que en facin els usuaris que no paguen impostos a Catalunya. Només cal veure un mapa normalet per constatar que som un lloc de pas, de persones i mercaderies -moltes per carretera, encara- a més d’una destinació turística. Milions de vehicles, doncs, que circulen i no paguen. En la mica d’economia que vaig estudiar, d’això se’n diu externalitzar costos; traduït: carregar el mort a algú altre. Perquè quan diuen que alguna cosa és gratuïta, no és cert, no hi ha res gratuït, sempre ho paga algú.

I això no passa només amb els peatges explícits. A Catalunya tenim, també, una colla de peatges a l’ombra. La gent -sigui d’on sigui, per exemple, totes les mercaderia provinents d’Aragó cap a la frontera i que circulen per l’Eix transversal- no paga, però els contribuents catalans sí que paguem.

Vol dir això que tots els serveis han de ser de pagament? No. I tampoc vol dir que els que siguin de pagament, ho siguin per tot el cost. Però sí que crec fermament que el que es gratuït -el que ho sembla- no es valora. Entenc i defenso la gratuïtat de l’educació (amb matisos pel que fa a la universitària) i també la sanitària (també amb matisos; en vaig dir alguna cosa aquí AQUÍ).

I el que em sembla un disbarat, prova de la matusseria i del tacticisme constant del govern (dels governs?) és aquest pilotes fora de ja veurem què fem, amb això dels peatges, i mentre donem carnassa amb la gratuïtat. Potser així es guanyen eleccions -i és un símptoma lamentable de la immaduresa de la nostra societat- però de cap manera s’afronten els problemes amb ganes de transformar la realitat. El qui dies passa, anys empeny, no és govern ni és res. I no ens ho mereixem, o no ens ho hauríem de merèixer.

Segurament aviat tornarem a pagar, pero, vistos els antecedents, molt em temo que serà un atre nyap. Espero equivocar-me.