Absolutament estupefacte -i
emprenyat, dolgut, i tot el que vulgueu dir- per la sobtada i injusta
mort de Juan Carlos Vidal. Personatge inclassificable en una sola
etiqueta, d’aquells individus imprescindibles en tota ciutat:
activista cultural, sempre als marges de la cultura establerta;
llenguallarg, divertit, generós, i molt més pencaire i culte del
que podia semblar a primera i única vista.
El
vaig tractar amb més assiduïtat una temporada que jo freqüentava
el Museum. Els divendres o dissabtes al vespre, hi anava relativament
d’hora -no he estat mai massa noctàmbul- quan encara no hi havia
massa gent. Cafè, copeta, i fer-la petar una estona amb ell, o
sigui, deixar que ell s’esbravés amb una torrentada de paraules,
maledicències, xafarderies... però també una determinada manera
interessant de viure i de veure Tarragona. Quan el Museum començava
a omplir-se, i ell tenia feina -treballava sol- jo plegava veles i el
deixava fer.
El
Museum -que és tan com dir el Juan Carlos- va ser un fenomen
interessant i, ai las!, poc corrent a Tarragona. Un cau que
acollia exposicions, presentacions de llibres, concerts, converses...
La demostració que amb ganes, imaginació i treball és possible una
oferta cultural, si voleu de petit format, però necessària i
contínua. No en lloc de, però també amb. Ja ens entenem.
Trobàvem
a faltar el Museum, però sempre podíem pensar que podia tornar, en
un format o altre. Ara el seu creador i ànima ens ha deixat, i això
ja no té tornada. Una última abraçada, Juan Carlos, i que la terra
et sigui lleu.
Foto:
teatre d’Epidaure. Un any, en Juan Carlos va viatjar a Grècia, i
de tornada va fer una exposició fotogràfica -era un bon fotògraf-
il·lustrada amb textos de Kavafis. La vaig elogiar, amb tota
sinceritat, i quan la va desmuntar em va obsequiar amb aquesta.
Gràcies per tot un cop més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada