In memoriam, Juan Carlos

Absolutament estupefacte -i emprenyat, dolgut, i tot el que vulgueu dir- per la sobtada i injusta mort de Juan Carlos Vidal. Personatge inclassificable en una sola etiqueta, d’aquells individus imprescindibles en tota ciutat: activista cultural, sempre als marges de la cultura establerta; llenguallarg, divertit, generós, i molt més pencaire i culte del que podia semblar a primera i única vista.

El vaig tractar amb més assiduïtat una temporada que jo freqüentava el Museum. Els divendres o dissabtes al vespre, hi anava relativament d’hora -no he estat mai massa noctàmbul- quan encara no hi havia massa gent. Cafè, copeta, i fer-la petar una estona amb ell, o sigui, deixar que ell s’esbravés amb una torrentada de paraules, maledicències, xafarderies... però també una determinada manera interessant de viure i de veure Tarragona. Quan el Museum començava a omplir-se, i ell tenia feina -treballava sol- jo plegava veles i el deixava fer.

El Museum -que és tan com dir el Juan Carlos- va ser un fenomen interessant i, ai las!, poc corrent a Tarragona. Un cau que acollia exposicions, presentacions de llibres, concerts, converses... La demostració que amb ganes, imaginació i treball és possible una oferta cultural, si voleu de petit format, però necessària i contínua. No en lloc de, però també amb. Ja ens entenem.

Trobàvem a faltar el Museum, però sempre podíem pensar que podia tornar, en un format o altre. Ara el seu creador i ànima ens ha deixat, i això ja no té tornada. Una última abraçada, Juan Carlos, i que la terra et sigui lleu.

Foto: teatre d’Epidaure. Un any, en Juan Carlos va viatjar a Grècia, i de tornada va fer una exposició fotogràfica -era un bon fotògraf- il·lustrada amb textos de Kavafis. La vaig elogiar, amb tota sinceritat, i quan la va desmuntar em va obsequiar amb aquesta. Gràcies per tot un cop més.